El 8 d’abril s'ha estrenat a la sala Becket Blau. El text és de l’autor gironí Ferran Joanmiquel i el muntatge ha estat dirigit per Jordi Prat i Coll. L’escenografia és de Ricard Prat i Coll, la il·luminació de David Bofarull (creador també de la llum de Vilafranca, un dinar de festa major); l’espai sonor l'ha dissenyat el Lucas Ariel-Vallejo i el vestuari és de la Miriam Compte. El Francesc Ferrer, el Pau Gómez, la Berta Girault i jo mateix interpretem els personatges de l'obra: un nàufrag, una operadora del servei de salvament marítim, el pilot de l'helicòpter que acut al rescat del supervivent i el capità del vaixell que, un cop ha traspassat, es converteix en l'evocació dels fantasmes de la resta dels personatges.
Blau comença com una història d’aventures: som a l’últim dia de l’any, un vespre tràgic. Sentim la veu desesperada del capità de l’Aurora, un vaixell carregat d’ossets de peluix. L'oficial (Pau Gómez) demana socors i relata els últims minuts abans que l'oceà engoleixi l'Aurora i la pràctica totalitat de la seva tripulació. L'Ester (Berta Girault) només és a temps d'escoltar l'última frase del capità. L'operadora del servei de salvament marítim es desespera. En el moment del naufragi ella no era al seu lloc de treball, només pot fixar les coordenades on es trobava el vaixell per aproximació i a l'altra banda de les ondes no respon ningú. No obstant això envia un helicòpter a la recerca d'algun supervivent. Per fi una veu. És en Jofre (jo mateix), el mecànic encarregat del manteniment del motor del vaixell sinistrat. Ha aconseguit enfilar-se en un bot salvavides en el últim moment. Es troba sol, a la deriva, enmig d'un oceà sobtadament calmat, on suren milers d'ossets de peluix. A bord del bot té un ràdio transmissor i un equip d'emergència massa esquifit. El Jofre té fòbia a l'aigua, no sap nedar i espera impacient que el vinguin a salvar. Però l'Ester no és gaire eficaç, aconsegueix impacientar el pobre nàufrag fent-li confidències que no ajuden a fomentar la confiança. I és que la noia pateix insomni crònic i té problemes d'incontinència urinària. El pilot de l’helicòpter que acut a salvar el nàufrag, en Roger (Francesc Ferrer), tampoc és la persona més sencera del món. El pilot oculta a tothom que pateix narcolèpsia i viu amb la por que ho descobreixin i l'acomiadin de la feina. Tots tres viuen una situació que els sobrepassa. Els diàlegs creuats de l'Ester amb el Jofre i del pilot amb l'operadora, una nit que la majoria dels mortals viuen com una festa, són la base per a contar una història que aviat desborda els límits del realisme per esdevenir un conte màgic sobre, la infància, el pas a l’adolescència, la vida i la mort.
 |
| Tots tres personatges en les nostres respectives solituds. Foto: David Ruano |
Després de l’estrena i gira de Vilafranca,
un dinar de festa major que ha estat un èxit clamorós, heus aquí
que m'he embarcat en una aventura total (mai més ben trobada aquesta
expressió). Blau és un text
impossible de definir com a gènere. Però és teatre autèntic. Teatre pur que
exigeix molt dels seus intèrprets. I també del públic. Només per assegurar-me
que no estic perdent facultats ja em va bé posar-me a la pell d’en Jofre. En
primer lloc m’ha costat molt memoritzar el text, i molta gent considera que tinc
una memòria privilegiada. Ho he demostrat en més d'una ocasió. Sóc capaç
d’aprendre en temps rècord monòlegs de més d’hora i tres quarts de durada. La
dificultat rau en el fet que no tenim ocasió de mirar-nos els uns als altres.
La informació que conté el gest, l'expressió en la cara, en els ulls de l'altre
que ajuda a fixar el text i que dóna peu a la teva pròpia emoció, no la tenim.
Per tant, tots tres ens escoltem com si fóssim depredadors de paraules. Estem
constantment a l’aguait, atents al que diu el company, la companya com si ens
hi anés la vida. Les nostres rèpliques neixen d’una paraula caçada al vol enmig
d’un llarg paràgraf de l’altre personatge. El perill d’entrar en una espiral és
continu i això provoca que acabem exhausts físicament tot i que molta estona
estem immòbils; jo assegut en una barqueta, la Berta asseguda davant d’una
tauleta i un ordinador, i el Francesc sobre la petita trona d’un helicòpter de
fira. De tota manera, un cop superats els nervis de l'estrena, les funcions
rutllen amb un equip totalment compromès i no hi ha sorpreses. La meva sort, doncs, és estar voltat de
professionals tan rigorosos i potents com ho són la Berta, el Pau i el
Francesc. Tal com volia el Jordi, el director, l'equip d'intèrprets treballem
el text com ho faria un quartet de corda.
 |
| En Jofre explica una història inquietant. Foto: David Ruano |
I és hora
de parlar d’escenografia, llums i vestuari. Els actors ho hauríem de fer més
sovint però és que en el cas d’aquest muntatge és imprescindible.
L’escenografia, la llum i el vestuari subratllen la ironia amb la qual el Jordi
Prat i Coll ha volgut explicar aquesta història inabastable que és Blau.
 |
| En Roger i en Jofre es troben per fi en un món estrany. Foto: David Ruano |
 |
| L'escenografia subratlla la ironia de la posada en escena. Foto: David Ruano |