Les celebracions en família, les de la meva família
s’entén, es feien al domicili de la meva àvia Regina. Una planta baixa situada
al carrer Sevilla de la Barceloneta. La superfície total de l’habitacle era el
que es coneix en el barri com “quart de casa”. Això vol dir uns trenta metres
quadrats que acollien un menjador cuina, un parell d’habitacions i un bany. En
les festes grosses s’hi encabien un mínim de divuit persones, però a l’hora de
la sobretaula podíem arribar a ser-ne trenta. No em pregunteu com ens ho fèiem,
hi cabíem. El gran avantatge que teníem sobre la resta dels veïns de l’edifici,
és que essent a la planta baixa, en teníem prou amb obrir la porta del carrer i
fer nostra la voravia. Això funcionava de meravella a l’estiu, a l’hivern no
tant, més aviat gens. Els àpats importants tenien bona matèria primera perquè
l’àvia tenia una parada de musclos al mercat de Santa Caterina, li dèiem així
“parada de musclos”; en realitat venien marisc de tota mena. Així és que per
Nadal, sobretot, no faltaven les boques de crancs, les gambes, els escamarlans,
les ostres i els musclos.
Un personatge de la família, per ganes de tocar la pera,
recordava a la meva àvia que el jugador del Barça Julio Cesar Benítez havia
mort a Andorra d’una intoxicació per haver ingerit musclos en mal estat. Aquest
parent la feia sempre, aquesta poca-soltada. Tan bon punt l’àvia es girava des
dels fogons i plantava la plàtera de musclos sobre la taula, l’home deixava
anar el mateix comentari: “Ep, que en Benítes
la va dinyar...” La Regina simplement feia veure que no el sentia i tornava a
girar-se de cara als fogons.
La Festa Major de Barcelona, la Mercè, no tenia res d’especial per a
nosaltres. En una ocasió les meves germanes van participar a la desfilada de carrosses que organitzava el Cercle Artístic de Barcelona del qual mon pare era soci i tota la família les vam anar a veure.
Tornant a les celebracions, per Nadal es mantenia un cert
ritual. A casa érem molt cantaires i després dels torrons, ja refilàvem tots
amb àries i duos de sarsueles, però arribat un moment, mon oncle Miquel aturava
el xivarri tot marcant –el ganivet contra la copa- un ritme d’havanera. Llavors,
amb un filet de veu, l’àvia Regina cantava La
bella Lola.
Imagineu-vos la meva àvia. Grassa, amb un gran nas i uns
ulls molt petits, com dos traus. Es recollia els cabells en un petit monyo. Parlava català amb l’accent de Vinaròs. Mai li havien sentit una paraula fora de to.
En acabar de cantar l’havanera, s’eixugava les llàgrimes,
sense afegir un mot. Plorava per son fill, mon oncle Pepito, que va morir al
front d’Aragó defensant la República. Mon pare i mon oncle Miquel, tots dos
gendres de la Regina, recordaven també el seu cunyat desaparegut i de seguida
tornaven a ser presents les penalitats de la guerra. A poc a poc es feia un
silenci molt pesant en aquell petit menjador atapeït de gent.