Les veus a l'exili. Text llegit a la plaça del Rei el 27 de setembre de 2023

 

Pau Casals 1876-1973

L'octubre de 1958 Pau Casals accedia per fi a tocar a l'Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York. Havia rebutjat totes les invitacions anteriors perquè tenia per norma no actuar en els països que havien legitimat el règim de Franco. Finalment, tot considerant que l'Assemblea de l'ONU era la representació de tots els països del món i per tant territori neutral, va acceptar la invitació. En dues ocasions més va actuar a l'Assemblea i sempre va aprofitar la seva aparició a l'escenari davant del faristol per parlar en favor de la pau i per denunciar la situació de l'Espanya Franquista. El 24 d'octubre de 1971, a punt de celebrar els noranta-cinc anys, va dirigir l'últim concert a l'Assemblea que incloïa l’estrena de l’Himne de les Nacions Unides de la qual Casals era el compositor. En acabar el concert el secretari general de les Nacions, el birmà U Thant, li va lliurar la medalla de la pau amb aquesta salutació: Don Pablo, heu consagrat la vostra vida a la veritat, a la bellesa i a la pau. "Don Pablo" va dir, així, en castellà, perquè Pau Casals per al món era un músic espanyol que vivia a Puerto Rico i "El cant dels ocells", una melodia espanyola. A punt d'acabar el seu discurs d'acceptació de la medalla, el violoncel·lista més admirat del món va demanar que se'l permetés afegir-hi encara uns mots. Fatigat per l'esforç i l'emoció va començar: I am a catalan... Soc un català. Catalunya és avui una província d'Espanya. Però què va ser Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van trobar en una ciutat de França, aleshores de Catalunya, per parlar de la pau. En el segle XI. Pau en el món i contra la guerra. Això era Catalunya. 

Pablo Casals va ser per sempre més Pau Casals i Catalunya va esdevenir per al món sencer alguna cosa més que un conjunt de províncies espanyoles.

Ambrosi Carrion 1888-1973

El 1972, l'autor Jordi Coca va entrevistar Ambrosi Carrion  a París i li va preguntar com li anava a l'exili:

Home, bé; vivim molt modestament, com veieu, refugiats en aquesta porteria, perquè no és més que una porteria... Tenim la sort de viure tranquils, de no tenir deutes... I anar fent, esperant el dia de tornar que en tinc moltes ganes. Hi ha gent que m'escriu i em diu. Ja pots venir, no et passarà res... Ja ho sé que no em passarà res, però no és això. És una altra cosa.
Ambrosi Carrion, catalanista i obrerista, autor i professor de teatre, poeta i novel·lista, doctor en Filosofia i lletres i en Geografia i Història. Entre el 1912 i el 1917 col·laborà amb el setmanari El Teatre català del qual havia estat fundador. Fou president de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona i secretari dels Estudis Universitaris per a obrers. El 1936 va ser el director general del Teatre de Guerra de la Generalitat de Catalunya.
Pau Casals i Ambrosi Carrion van partir cap a l'exili de manera molt diferent. El músic ja havia aconseguit el reconeixement mundial i el seu prestigi el va protegir fins i tot a la França ocupada. Ambrosi Carrion va cercar l’anonimat i el sustentacle fent de porter en un edifici de la burgesia parisenca.
El que cal remarcar, però, és que tots dos van mantenir el compromís amb la llibertat i amb la Cultura Catalana. Ni l'un ni l'altre eren polítics, però van fer política des de la cultura.
Pau Casals va aprofitar la seva posició per mirar d'influir en les grans personalitats. Sentia una gran simpatia pel senador de Massachusetts John Fitzgerald Kennedy. I quan Kennedy va guanyar les eleccions presidencials li va fer arribar una carta plena d'esperança en què li demanava que la nació més poderosa del món es comprometés amb la pau i amb la democràcia. Els dictadors són un anacronisme inconcebible en el camí de la llibertat, també a Espanya. -va escriure. Però va anar més lluny: El 1961 va trencar la norma que fins al 1958 li havia impedit actuar a l'Assemblea General de l'ONU i aquest cop ho va fer sense excuses de neutralitat. Va actuar a la Casa Blanca, davant un president que continuava la política de col·laboració amb el règim franquista que havien practicat els seus antecessors: Truman i Eisenhower. Abans del concert, però, va demanar una reunió amb Kennedy al despatx oval. Li van concedir deu minuts i la trobada es va allargar fins a una hora. Tot va ser debades, però ho va intentar tossudament, incansablement.
Ambrosi Carrion, per la seva part, va presidir el casal Català de París i va continuar escrivint i estrenant obres en català i publicant articles a la Revista de Catalunya. El 1967 va ser nomenat president de la Federació d'Entitats Catalanes a l'Exili i a l'Emigració.
Pau Casal i Ambrosi Carrion, tots dos, van morir a l'exili: Pau Casals a San Juan de Puerto Rico el 22 d'octubre de 1973; Ambrosi Carrion a Cornellà de Conflent el 28 de novembre del mateix any. Atès que Carrion vivia en una humil porteria a París és fàcil imaginar que es va desplaçar fins a Cornellà de Conflent per morir en terra catalana.
A l'exili va haver de partir molta gent, i entre els fugitius, evidentment la pràctica totalitat del món de les idees, de l'art, de la paraula.
El periodista Josep Maria Lladó que es va exiliar també el 1939 i va col·laborar amb la Resistència francesa, afirmava que ...un 80% dels periodistes de Catalunya és absent de la terra [...] Redactors i directors de diaris com El matí, catòlic i conservador, comparteixen l'exili amb directors i redactors de periòdics de l'esquerra social.

Els responsables i col·laboradors de la premsa conservadora podien pensar que ho tenien més fàcil per tornar. De cap manera. Era suficient que els seus articles fossin per a una revista en català perquè no se'ls concedís el carnet de periodista. El cas és que molts van acabar per tornar i van haver d'adaptar-se a la realitat d'una dictadura.

La gent que no va poder o no va voler fugir, com va viure el retorn dels exiliats? No es pot generalitzar, però en el meu entorn provocava decepció, perquè sentien que cada celebritat que anunciava la tornada, normalitzava la situació i no oblidem que Franco va continuar assassinant fins al 1975, poc abans de la seva mort.
L'exili que va tornar després va ser rebut amb entusiasme. Recordo sobretot  el MHP Josep Tarradellas al balcó de la plaça Sant Jaume, exultant i triomfalista com si portés sota el braç la Generalitat Republicana. Ciutadans de Catalunya! Ja soc aquí. Abans, però, havia estat a Madrid i s'havia reunit amb el president espanyol Adolfo Suárez. Avui gràcies a l'aplicació del 155, el principal aeroport de Catalunya porta el seu nom.
L'exili és una tragèdia. Sempre, però ara per ara és l'actiu més poderós que tenim. Per contra, la brutalitat, l'arbitrarietat que l'Estat Espanyol ha manegat contra l'independentisme assenyala la seva feblesa, més ara quan el Tribunal dels Drets Humans està a punt d'irrompre en el conflicte. Les eleccions espanyoles han posat l’independentisme en una situació de força inesperada. I ja han començat les negociacions. A cada concessió que fa el PSOE haig de confessar que jo tremolo. Benvolguts compatriotes que vàreu partir a l’exili el 2017. Us volem a casa. A tots. Amb una condició: que quan torneu sigui a la Catalunya republicana del primer d'octubre i no a l'Espanya monàrquica a qui l'amnistia li hagi absolt els pecats. Amén.

Barcelona 27 de setembre 2023,  Plaça del Tinell

 

Algú hi deixava flors... Text meu llegit a la plaça del Rei el 7 de setembre de 2022 amb motiu de la Diada de Catalunya

 

Algú hi deixava flors la matinada de l'Onze de setembre. Al vèrtex del triangle que formen el carrer d'Ali Bei i la ronda de Sant Pere, davant del carrer Girona. Flors! De vegades un pom, de vegades més. Desapareixien de seguida i era la policia, els grisos, qui solia retirar les ofrenes. Després deixaven un parell d'agents allà, fent guàrdia, a vegades un "secreta", perquè ningú no repetís l'acció. I això passava només al setembre, a la matinada del dia onze. Jo mai no m'ho esperava, era mon pare qui en arribar a l'edifici número 1 del carrer Girona que era on treballàvem tots dos, es desviava unes passes del seu camí i es plantava a la vorera del davant per veure si, per sort, l'ofrena hi era o si els grisos havien estat matiners. L'home s'hi estava el temps just per comprovar-ho i se'n tornava. Només una vegada el vaig veure tornar amb un somriure triomfal com si el règim franquista hagués sofert un greuge enorme o fins i tot una derrota crucial. Mon pare que era fill d'emigrants valencians, que havia militat al POUM, als trotskistes, que va fer i va perdre la guerra al Front d'Aragó, confiava sempre arribar a temps de trobar-hi flors.
"Aquí hi havia el monument a Rafael de Casanova." -em recordava cada any. I m'explicava que el 1939 el dia que van desmuntar el monument i van fer desaparèixer l'estàtua, aquella mateixa nit, un grup de barcelonins anònims hi van deixar flors i una petita reproducció de l'escultura amb un cartell: "Ja creixeràs".
L'estàtua de Rafael de Casanova no havia estat sempre al lloc on és ara. Va ser fabricada el 1888 amb motiu de la Primera Exposició Universal de Barcelona i formava part d'un grup de vuit escultures que adornaven el "Saló de Sant Joan", a tocar de l'Arc de Triomf. Eren vuit els prohoms catalans representats en bronzo: Guifré el Pelós, Roger de Llúria, Bernat Desclot, Ramon Berenguer, Jaume Fabre, Pere Albert i Antoni Viladomat. L'escultura de Rafael de Casanova és obra de Rossend Nobas. A diferència de les altres estàtues que representaven els personatges en postures solemnes, la de Casanova reflectia el dramatisme de la derrota i per això va ser considerada de seguida un homenatge simbòlic als catalans morts durant la guerra de Successió. Des del mateix moment de la inauguració, moltes persones la guarnien amb flors i aquest costum es va instaurar del tot com un acte anual a partir del 1897. Aquell 11 de setembre, membres de la Joventut Excursionista els Muntanyencs van fer una corona de llorer i la van dipositar al peu de l'escultura. Es va encetar d'aquesta manera la tradició que el catalanisme progressista repetiria cada any. I l'Estat Espanyol, com ja és costum, es va encarregar que un petit acte gairebé íntim esdevingués una manifestació patriòtica catalana de dimensions nacionals. Va ser el 1901 quan diversos joves de la Unió Catalanista van ser detinguts amb l'acusació d'haver dipositat una corona de llorers als peus de l'escultura. Immediatament, es va organitzar una manifestació de protesta que va convocar entre deu i quinze mil persones. Barcelona tenia llavors un cens de 542.144 habitants.
L'any 1914 amb motiu del segon centenari de la caiguda de la ciutat, es va aprovar traslladar l'estàtua a l'actual emplaçament que era el lloc on se suposa que va caure ferit Casanova. Per engrandir el monument, l'escultura es va col·locar sobre un pedestal adornat per un relleu de Josep Llimona.
La cerimònia d'homenatge va ser prohibida durant la dictadura de Primo de Rivera. De fet, l'11 de setembre del 1923, dos dies abans del cop d'estat que va instaurar aquella dictadura, la manifestació va ser durament reprimida i la diada va acabar amb un saldo de nombrosos detinguts i ferits.
El 1930 es va restablir la cerimònia i la diada el 1938 va ser la darrera que es va celebrar abans dels quaranta anys de franquisme. El 1939 tots els monuments catalans i republicans van ser retirats. Molts d'ells van ser destruïts i reciclats per fabricar la Mare de Déu de la Mercè que està situada a la teulada de la Basílica. Aquella que sembla que aixequi el vol darrere de l'edifici de Capitania. Pesa quatre tones, aquella Mare de Déu, us podeu imaginar quantes al·legories republicanes i prohoms catalans van ser sacrificats al forn per a construir-la. No va ser el cas del monument a Casanova, que va ser traslladat a un barracó municipal del carrer Wellington juntament amb el del Dr. Robert i tres escultures més. Els treballadors municipals conscients de la càrrega simbòlica del monument a Casanova van fer aixecar un envà de totxanes per ocultar-lo al darrere i s'hi va perdre el rastre. El 1976, mort el dictador, un comitè del Museu d'Art de Catalunya va anar al barracó i hi va trobar les estàtues del Doctor Robert, de Francesc Layret, de Pau Claris i l'al·legoria de la República de l'antic monument a Pi i Margall. Però aleshores es van adonar que l'espai interior del barracó no coincidia amb el volum exterior, així és que sospitaren que l'envà era un espai secret. L'estàtua de Rafael Casanova fou restablerta a la cruïlla d'Ali Bei i Ronda de Sant Pere,  just a temps de rebre els homenatges de la gran manifestació de la Diada del 1977.
Fins llavors i mentre mon pare i jo vam treballar en aquell edifici del carrer Girona, només les flors anònimes i clandestines donaven memòria d'on era el monument i retien homenatge als vençuts del 1714.
I a partir de llavors va començar la gran mascarada. La devaluació del símbol a paròdia de democràcia i d'entesa entre Catalunya i Espanya. Als actes d'homenatge hi assistien amb la mateixa solemnitat els qui commemoraven la diada i els qui celebraven la derrota. Ha estat així anys i anys, fins que el procés independentista ha posat algunes coses al seu lloc. Va ser després de la gran manifestació del 10 de juliol del 2010 que les celebracions de la diada van agafar tot un altre caire i cadascuna d'elles ens havia d'apropar a la independència.
Els qui de sobte es van sentir exclosos de la diada patriòtica, no hi haurien d'haver desfilat mai, com no haurien d'haver cantat mai Els Segadors. "Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba." Amb quina cara ho cantaven? A qui creuen que s'adrecen aquests versos?
I ara fem un salt cronològic i ens plantem a la diada d'enguany!
Som a 2022 i han passat gairebé cinc anys des de la jornada històrica del primer d'octubre. I ens trobem el següent panorama. El Molt Honorable President Pere Aragonès diu que no va a la manifestació que convoca l'Assemblea Nacional Catalana. Que jo recordi el president de la Generalitat no té l'obligació d'assistir a una manifestació convocada per una entitat social, i em penso que ben pocs presidents han encapçalat aquesta mena de convocatòries. Bé, si recordo un president. Montilla que el 10 de juliol de 2010 va voler anar a la capçalera de la manifestació d'Òmnium per protestar contra la retallada de l'Estatut. L'home també va posar-hi condicions. No admetia que el fessin anar darrere una pancarta que deia "Som una nació, nosaltres decidim". Al final va desfilar darrera una senyera, sense despentinar-se ni perdre el seu somriure ensopit mentre la gent cridava el lema al seu voltant i li adreçava a ell i a tots els polítics de la seva corda, adjectius de tota mena, alguns de calibre gruixut. Sembla que això és el que no vol viure el president Aragonès. Està en el seu dret, a ningú no li agrada que l'insultin en públic. Per això ja tenim Twitter. Aragonès ha dit, però, que la manifestació va dirigida contra els partits polítics i les institucions i no pas contra el govern espanyol. Bé, potser és que ens hem cansat que els nostres partits polítics i institucions serveixin de crossa al Govern Espanyol. Ens hem cansat que a cada contesa electoral ens demaneu que us votem per plantar cara a l'Estat i a la Monarquia, que als faristols d'aquí prometeu confrontació i fermesa contra els opressors i que cada cop que aneu a Madrid torneu amb la llufa penjada. Que perllongueu el ridícul de la taula del diàleg i que a l'únic acord que heu arribat és que ens mourem dins el marc de la Constitució del 78. Que han aconseguit destruir el model d'immersió lingüística mentre el vostre diputat a Madrid es vantava que havia aconseguit blindar el català. Ens hem cansat que actueu amb pretensions d’homes d'Estat quan realment feu el paper de masovers de la finca dels amos. Xavier Trias ha dit en favor de les declaracions del MHP Aragonès que la gent crítica els polítics, però que són els polítics els que van a la presó. Són els nostres joves els qui perden ulls i testicles i també van a la presó, però no disposen de contrapartides polítiques per a obtenir indults.
Lluny de rendir-nos, no ens queda altra que insistir i superar els entrebancs. M'acabo de comprar la samarreta negra, aniré a la manifestació i viuré la diada, una més, les que calgui.

Era un home que havia perdut la guerra, que estava eternament emprenyat perquè les rivalitats en el sí del seu bàndol li havien fet viure la derrota. Un cop a l’any  s'atansava a la cruïlla per veure si a la placeta hi havia un pom de flors.

Lectura del text a la plaça del Rei (del Tinell per als republicans. Al fons l'actriu Carme Sansa.

Foto: Joan Lluís Belsa

 

 

 

Barcelona 7 de setembre de 2022

L'acte del 17 d'agost de 2022 a la Plaça del Rei en commemoració del 5è aniversari dels atemptats a Catalunya.

El Comitè Llibertat amb presos i represaliats polítics Catalans i Teatre amb R de República organitza cada dimecres a les 19 hores una concentració a la plaça del Rei. A l'acte, davant del públic, hi participen músics i gent de teatre. Al principi, com tota la gent del meu gremi, em dedicava a buscar poemes curts i reivindicatius per ser llegits a la plaça, però a partir d'un determinat moment vaig començar a escriure els meus propis textos. El 17 d'agost de 2022 coincidia que era dimecres i vam pensar fer un acte especial d'homenatge a les víctimes i de denúncia per la negativa del Govern Espanyol a crear una comissió independent que investigui els fets.

Jo em vaig encarregar de confegir el text. Vaig fer un enfilall de 8 capítols, tants com intèrprets hi havia a l'escenari. El primer capítol era un text de Celdoni Fonoll (que va llegir el mateix autor) tret del seu dietari Guanyarem la llum que ha publicat a Cossetània Edicions. En altres capítols vaig combinar textos meus i d'altres autors o extrets d'entrevistes. Molt material el vaig treure del diari digital Vilawebb. Tots els autors hi són mencionats. Les fotos que acompanyen el text les va fer el company Joan Blesa.

 

        Arrenca l'acte el cor que canta Shen-an-doah. 

 

1- Celdoni Fonoll.

 

 

Dijous, 17 d'agost de 2017.

 

    Tarda d'alta angoixa.

    A quarts de 5 de la tarda, la Lloll se'n va a assajar amb el cotxe i l'aparca com sempre al pàrquing de l'hotel Royal, al capdamunt de la Rambla de Barcelona, prop del teatre Poliorama. 

    Pels volts de les 5 em telefona commocionada. Hi ha hagut alguna cosa grossa a la Rambla. Crits, esglai, la gent corre espantada. No sap què ha passat, però ha vist un infant ferit a terra, que era atès. Tallen la Rambla. No pot treure el cotxe del pàrquing. Li dic que miri d'agafar un taxi i que vingui de seguida cap a casa. Troba l'Enric Mestres, de Calaf, que viu al carrer del pintor Fortuny i l'acull a casa seva.

    Al cap d'una estona se sap què ha passat: un atemptat gihadista de l'auto-anomenat Estat Islàmic. Una furgoneta blanca ha envestit, a gran velocitat i fent ziga-zagues, la gent que passejava pel mig de la Rambla. Hi ha morts i ferits. 

    Quan la Lloll ha girat amb el cotxe cap a la Rambla des del carrer de Pelai, una furgoneta blanca anava al seu costat. La Lloll ha aparcat al pàrquing i en sortir a la Rambla ha vist l'horror. Quan ha sabut què havia succeït, ha pensat en la furgoneta blanca que podria ser la de l'atemptat. Ha tingut a la vora l'alè mortífer dels bàrbars del sud!

    Passen hores de patiment. Ja es parla de 13 morts i més de 100 ferits. També es diu que han estat detinguts dos possibles autors. Tenim una bona policia catalana i no en volem pas d'altra. Bona feina dels Mossos d'Esquadra!

    La Rambla ha estat blocada i la Lloll no ha sortit de cal Mestres —gràcies,  gràcies, amic calafí!—, fins a les 10 del vespre si fa no fa. A quarts d'11 ha arribat a casa amb taxi —el cotxe és al pàrquing del costat del Poliorama— i l'abraçada ha estat forta, emocionada, total!

     Visca la pau i la llibertat de les persones i de les nacions! Visca l'amor!

 

 

2- Pepa Arenós.

 

Tothom recorda on era en el moment què es va assabentar de l'atac gihadista del 17 d'agost de 2017. A la memòria es fixen les coses quotidianes que feies quan et va colpejar un esdeveniment extraordinari. Llegies un llibre, feies una llarga xerrada de sobretaula amb la família, amb els amics, jugaves amb tons fills petits, o amb els teus nets, passejaves el gos mentre seguies una conversa al xat de la colla, i anaves omplint la pantalla d'emoticones que eren respostes ximples a missatges ximplets. Eres lluny de casa, asseguda en una terrassa d'un bar, al carrer d'una ciutat que et semblava preciosa, neta, culta i radiant com cap altra. De sobte el moment s'esberla. "Atemptat a la Rambla de Barcelona." La frase ha aparegut a les pantalles del mòbil.
El so de missatge rebut interromp la lectura del llibre, el text brilla damunt la tauleta que tens al costat, a tocar de la butaca i el llibre et cau de les mans.
La conversa de la sobretaula es talla de cop quan algú que estava més atent al mòbil que a les enormes parides que deixàvem anar, crida: "Que fort!" i incapaç de dir res més mostra la pantalla del mòbil.
El gos s'ha aturat, seu pacient et mira i s'inquieta: "l'amo que ha quedat petrificat" -pensa. A la teva pantalla, de nou la frase i les respostes es precipiten, s'amunteguen.
"Déu meu!"
"On sou vosaltres"?
"És cert?"
Ets lluny de casa, i la ciutat que et meravellava s'ha tornat estranya i hostil de cop. Truques a la família. Et diuen que sí, que ha passat alguna de grossa, però que no saben gairebé res més i que han parlat amb aquest i aquell, i que l'altre no contesta al telèfon, però que en tot cas no hi pots fer res i que, per tant, no et preocupis i que gaudeixis de la ciutat i que no et perdis aquell museu. Tu saps que seràs incapaç de fruir, ara mateix  voldries ser a Barcelona i abraçar la teva gent.

"Pobra Barcelona -penses.

Tornes a llegir el missatge i et demanes si una frase tan curta pot encabir tantes emocions com provoca. Et sembla tan curta i tan expeditiva com si digués: "Ens han declarat la guerra!"

És el mateix que penses a la sobretaula, el mateix que mormoles quan tibes la corretja del gos per continuar passejant.

Tots som un

El cap glaçat i l'angoixa que et rosega el cor. I tens raó.

Teníem raó: Ens van declarar la guerra.

 

3- Jaume Comas.

 

“Actualmente hay dos hechos indudables: una identidad catalana y una realidad hispánica de esta identidad, ambos son innegables. Se puede ignorar uno de ellos; negar la realidad hispánica, que es el separatismo; intentar conciliarlos para que se beneficien mutuamente o esperar, que es la peor de todas las soluciones porque es una especie de guerra declarada que enturbia todas les relaciones y que necesariamente tendrá que desembocar en una de les dos.”  Eren les declaracions del 10 de juliol del 2017 del diputat del PP i exministre d'Afers Exteriors José Manuel García-Margallo. Es referien a la situació creada entre Espanya i Catalunya per la convocatòria del referèndum d'autodeterminació. El polític conservador utilitzava l'expressió "guerra declarada" un mes i una setmana abans de l'atemptat. Margallo dins del seu propi Partit era qui més insistentment alçava la veu contra la situació produïda pel procés d'independència. Abocant una de calç i un quart de sorra, repartia les crítiques entre els polítics catalans i l'Executiu Espanyol amb un judici totalment esbiaixat; l'home afirmava que l'Estat no podia tolerar cap acte de desobediència més a Catalunya al mateix temps que considerava que seria bo analitzar el problema de la "desafecció de part de la societat catalana amb les altres Espanyes". Donava les culpes sobretot als polítics catalans. A Pasqual Maragall, en primer lloc, per impulsar un nou Estatut sense comptar amb el PP. I sobre el PP, considerava que era un error no haver "presentat una esmena" que plantegés una alternativa a aquest Estatut. Sobre la sentència del Tribunal Constitucional respecte a l'Estatut el polític conservador es mostrava més cautelós i la qualificava de "desafortunada", però també qualificava de desafortunada la manifestació de resposta a la sentència del Tribunal, que va convocar el llavors president Montilla. Però dels partits polítics independentistes que marcaven l'agenda en aquells moments tenia la sensació que formaven part d'una tragicomèdia en la qual ningú no sabia quin seria el final ni què passaria l'endemà. Els acusava de tenir cadascú la seva pròpia agenda la qual cosa dificultava la solució del procés. Declarava que creia que entre els partits independentistes existia un marcatge permanent que impedia qualsevol mena de moviment d'aproximació a una solució raonable i que cap d'ells s'atrevia a posar-hi seny perquè abandonar el somni impossible de la secessió suposaria un càstig electoral per al partit que ho fes en unes hipotètiques eleccions posteriors".

És en aquest context que Margallo va dir la misteriosa frase: "A partir de la segunda quincena de agosto empezarán a pasar cosas." Segons ell mateix es referia a les presumptes "dificultats" que el president Carles Puigdemont tenia amb el seu partit, amb ERC, la CUP i també amb sectors socials importants, com els empresaris i comerciants, la tradicional burgesia catalana. Podria ser que es referís a això i en aquest sentit, la frase, l'únic que demostra és com ens coneixen els castellans. Però el 10 de setembre de 2016, deu mesos justos abans d'assegurar que a partir de la segona quinzena d'agost passarien coses, en Margallo n'havia dit una de més grossa. "Un ataque terrorista se supera, la disolución de España es irreversible.". Onze mesos i vint-i-quatre dies abans que es produís l'atemptat. Quant de temps cal per organitzar la logística d'un atemptat?

 

 4- Llol Bertran

 Societat.- Almenys un mort i set ferits en una explosió en un habitatge d’Alcanar Platja.

Una persona ha mort i set més han resultat ferides en l’explosió d’un habitatge a Alcanar, han informat els Bombers de la Generalitat aquest dijous en un comunicat.

Els fets, les causes de les quals es desconeixen, van tenir lloc a les 23:17 hores d’aquest dimecres a un habitatge de la urbanització Montecarlo, que s’ha esfondrat a causa de la deflagració i a l’interior del qual hi havia dues persones: la que ha mort –que està pendent d’identificació– i un home, rescatat de l’interior amb ferides greus i traslladat a l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa (Tarragona).

L’explosió també ha afectat els habitatges confrontants per l’impacte de la runa que ha sortit projectada i que ha ferit sis persones més de caràcter lleu.

Els Bombers han desplaçat nou dotacions fins al lloc dels fets i han buscat entre les restes de l’habitatge més víctimes, sense èxit.

Protecció Civil de la Generalitat ha activat el pla Procicat en fase de prealerta a causa de l’accident.

Aquesta nota de successos apareixia a la secció SOCIETAT del diari digital Vilawebb a les 10 hores i 15 segons del dia 17 d’agost de 2017. A la portada els titulars estrella eren el conflicte de l’aeroport de Barcelona, que llavors encara es deia Aeroport del Prat, i la sortida de l’històric dirigent abertzale Rafa Díez de la presó de Dueso. A la secció PRINCIPAT Jordi Sánchez deia que hi ha un acord per aprovar la llei de transitorietat abans del referèndum. Just sota d’aquest titular la famosa foto de l’edifici del Tribunal Constitucional amb el lema “CONTRA LA DESCONNEXIÓ. El TC refusa el recurs de la Generalitat contra la suspensió de la reforma del reglament”. Enric Morera i Català president de les Corts Valencianes deia: “Volen convertir la Generalitat en una gestoria i això no ho consentirem.” Es referia a la Generalitat Valenciana i a les relacions amb l’Estat Central. Al final de l’entrevista li preguntaven sobre el fet que l’estat hagués demanat mesures contra la seva equivalent al Parlament del Principat, la presidenta Carme Forcadell i ell contestava:
—Jo sent una gran incredulitat. Els parlaments estem per a parlar i per a representar els nostres pobles i això no pot ser objecte en cap cas d’un procés instigat per la fiscalia, que actua a les ordres del govern. Quan no hi ha política, quan no es vol fer servir la política per a resoldre els problemes, aleshores passen aquestes coses i arribem a situacions absolutament d’anormalitat democràtica, com la que està patint ara mateix la presidenta Forcadell.

El diari recollia també l’estirada d’orelles de l’Albano-Dante Fachín a Joan Coscubiela perquè havia utilitzat l’expressió neteja ètnica. Fachín era llavors portaveu adjunt de Catalunya Si que es Pot i dirigent de Podem i Coscubiela era el portaveu del seu grup. L’ex-sindicalista havia fet servir el terme “neteja ètnica “per criticar l’informe de l’Ajuntament de Sabadell que suposadament recomanava de canviar el nom de la Plaça d’Antonio Machado, pel fet  de ser considerat espanyolista”.

A la secció DESTAQUEM en Jordi Casadevall recollia la suposada decisió del consistori sabadellenc recordant tothom que el franquista no era l’Antonio Machado sinó el seu germà Manuel i demanant sis plau que els nostres polítics deixessin de fer el préssec. “Això de canviar noms de carrers perquè poden ser inconvenients per la salut mental del poble és molt típic del progressisme mal entès: els que més cridats estan a transformar la realitat, i per a això se’ls vota, quan arriben al poder en lloc de reformar l’estructura de la casa es dediquen a canviar-ne la decoració, i si cola, cola. És el mateix mecanisme de la correcció política, que els du a canviar el llenguatge (efecte) amb la secreta i inútil esperança de que així es transformarà la realitat (causa).

 

El referèndum del primer d’octubre era el subjecte del darrer acte del festival polític de Noruega. Se celebrava a la ciutat d’Arendal i el títol del debat era “El dret de ser escoltat: els referèndums són la nostra millor eina democràtica?”

Per últim, l’editorial del Vicent Partal portava el títol: `Teníem raó: no aplicaran el 155.

Feia bo arreu del Principat. I els turistes omplien Barcelona.

5- Enric Majó.

"La Rambla configura un parèntesi on l'imprevist i la mescla manen sobre la gent que des de fa molts anys ha aconseguit convertir la capacitat de conviure amb altres cultures en una característica gairebé ètnica, i això s'ha aconseguit gràcies a l'adopció de normes cíviques mai escrites ni explicitades, les quals es podrien resumir en un emblemàtic viure junts però no barrejats. Per barrejar-se cal sotmetre's a deixar de ser -ni que sigui una mica- el que som per ser el que són els altres". Anna Maria Moix.

Aquell 17 d'agost, la major part de gent que passeja per la Rambla, amunt o avall, en direcció a muntanya o en direcció a mar, desconeixen que formen part de la descripció que en fa l'Anna Maria Moix i tenen molt poc a veure amb el poema de Josep Maria de Segarra.
Rambla espessa i embrutida
de rialles estridents;
pellerofes a les dents,
cacauet sense mentida.
El pessic salta i alterna
amb el braç arrebossat
i amb les galtes de soldat
que du el baf de la caserna.
Rambla, vides escaldades
sense gota de control,
alegries de futbol
i begudes disgustades...
Rambla absurda de la nit,
com més avall més neguit...
Mig podrint-se, mig desfent-se,
amb l'anunci lluminós
de color de vidre fos
i color de verd de menta...
Rambla viva, tempestats
de rosegons i arengades,
de cabells oxigenats,
de joies falsificades...
Rambla de boira i enyor:
violins a les aixelles,
dispèpsia, mareig sonor,
i la farsa de l'amor
i la pau de les estrelles.
Rambla de sempre, amb l'esquena
guarnida de gallardets,
amb els caus de tota mena,
i amb els plors i amb els xiulets...
Rambles, venes inflamades,
cementiri de neguits,
que has aguantat tots els crits
i totes les garrotades.
Rambla nostra tan banal,
i tan tèrbola i tan clara,
que Déu te guard de mal
i et faci més nostra encara.

La Rambla que descriu Josep Maria de Segarra ha desaparegut fa anys i ha degenerat en una atracció turística més de les que ofereix la ciutat. La barreja de botiguers, minyones, venedors ambulants, mossos de corda, oficinistes que surten a fer el cafè, la dibuixava l'Opisso, però ara el geni de les vinyetes populars pintaria una barreja de races amb expressions badoques, i algun barceloní irritat perquè aquella gentada li impedeix caminar de pressa. Pintaria botigues antigues dedicades al monocultiu de les maletes i els souvenirs i xalaria de valent dibuixant els quietistes, les estàtues humanes barroques que es reparteixen els espais lliures. Les Rambles tenen encara la fama de ser el carrer més bonic de Barcelona. Cosa que molts barcelonins no acabem d'entendre. Bonica, la Rambla? I movem el cap recordant quan era ben nostra i podíem ser-ne espectadors i espectacle alhora.
Falten deu minuts per les cinc de la tarda. A dos-cents quilòmetres de la Rambla, a la casa esfondrada d'Alcanar, s'acaba de produir una segona explosió. Han resultat ferits de diversa consideració bombers, mossos i el conductor d'una retroexcavadora que hi treballaven per treure'n les runes. Gairebé al mateix temps a tocar de plaça Catalunya una furgoneta blanca gira bruscament i s'enfila a tota velocitat pel passeig central de la Rambla.

6- Mont Plans

A un infant (que els avions feixistes
assassinaren i enterraren en les runes)
Josep Janés i Olivé

 

Els teus braços immòbils són un vol de bandera,
i la rosa esfullada del teu cos és un crit
de sang més que un silenci... No serà primavera,
mai més, en ta mirada, però al cor de la nit
feta d’ulls que s’apaguen a la llum, vers on clama
la veu nostra, la torxa del teu cos —que ja és llum
i ja és foc— durà l’alba d’un crit nu fet de flama
i de pètals sagnosos de martiri. Ni fum,
ni silenci, ni boira velaran la nuesa
dels teus ulls que es glaçaren en un gest sense adéu.
De quin somni et prengueren? De quin món de dolcesa?
Tot el cel que miraves era viu dintre teu
com és viu en el rostre i en els ulls dels que es donen
a la mar... quines rutes t’esperaven, infant?
Davant teu ja són blanques totes elles, i es fonen
amb el somni d’un somni: el teu cel, on no hi han
ales negres i on l’alba no duu orgies de roses
que s’esfullen enceses i sagnants. I on reposes...

 

 

El cor canta Amazing Grace.

 

7- Maria Jesús Lleonard

Quan Younes Abouyaaqoub abandona la furgoneta al pla de l'Os el terror està lluny d'haver acabat. En la seva fugida, el gihadista, assassina Pau Pérez per robar-li el cotxe. I a la matinada del dia 18, en una acció inspirada en la de la Rambla, a Cambrils un Audi A3 atropella quatre vianants abans de bolcar davant d'un control de la policia. Moussa Oukabir, Said Aallaa, Mohamed Hychami, Omar Hychami i  Houssaine Abouyaaqoub germà del fugitiu Younes surten del vehicle armats amb matxets i destrals. Quatre són abatuts immediatament. El cinquè aconsegueix fugir, fereix de mort un altre vianant i, finalment, cau pels trets d'un dels agents. Tenien entre 17 i 24 anys. El 21 d'agost a Subirats dos agents rurals dels Mossos d'Esquadra maten a trets Younes Abouyaaqoub. Tots els terroristes duien explosius simulats enganxats al pit.
Fins que no cau l’últim dels gihadistes Catalunya viu angoixada..

Barcelona recordarà sempre aquella nit plena de sirenes i de llums blaves que recorrien els carrers, i la gent, tancada a casa, pendent a tota hora de les notícies i dels mòbils.

Coneguda crueltat.
La mateixa ciutat només dura el seu temps.
Totes les Barcelones són unes dins les altres
com unes invisibles nines russes.
La ciutat que jo estimo encenia pocs llums
en les nits fosques d'un país infame.
La de la llibertat va començar a ocultar-la.
Residus menyspreats de veritat
van tornar a mi, com roses
salvades de qui sap quines escombraries.
Ara ja és una altra Barcelona:
la que més llums ha encès,
la de la indiferència. La més cosmopolita.
Aliena i fugaç, una gentada emplena
les nostres cases i carrers
igual que un escenari abandonat
on haguessin rodat una pel·lícula.
Potser avui, si no fos per tants records,
ja no l'estimaria.
De sobte, res no acaba.
D'infant vaig veure assassins a missa:
els mateixos silencis, flors, espelmes
per als mateixos crims.
Barcelona, quan torni a amenaçar-nos
aquella coneguda crueltat,
et tornaré a cantar.
El 18 d'agost aquesta Barcelona que glossa Joan Margarit, es lleva disposada a plantar cara a l'horror. Després de l'acte oficial a Plaça Catalunya una gernació desfila Rambla avall per retre homenatge a les víctimes. Flors, espelmes, llaços i cartells ocupen els llocs on van caure. Cap expressió d'odi. I espontàniament esclata un crit: "No tinc por!" I aquest crit improvisat esdevé un clam que conjura la por, la por a morir, però també la por a odiar.
El govern de la Generalitat convoca una gran manifestació per al 26 d'agost. Hi assistiran les màximes autoritats i tots els representants d'entitats socials i polítiques. Al Passeig de Gràcia a tocar de la Plaça Catalunya s'han situat Carles Puigdemont i els membres del seu govern per donar la benvinguda als qui formaran la capçalera: Felip VI, el president Rajoy., la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, tot l'executiu espanyol en pes, i representants de partits polítics i sindicats.
Enfilats dalt d'un dels bancs de Gaudí hi ha un grup familiar marroquí, una dona acompanyada dels seus fills menuts, que saluden les autoritats tot agitant banderetes espanyoles.

8- Manel Barceló.

 Víctimes, assassins, responsables i irresponsables.

La dona marroquina que agita la bandereta espanyola i anima els seus fills perquè piquin de mans al ritme del "No tinc por!" segurament, ella mateixa, té por. Qui no en tindria? Què no has de témer si aquells assassins han massacrat innocents, tot cridant el nom del teu Déu? ¿Què no heu de témer tu i els teus fills si els vostres trets físics i la roba que portes diuen a crits que professes la mateixa religió que aquells malalts d'odi? Per això et plantes allà, amb els teus menuts. "Mireu-nos als ulls, som víctimes com vosaltres. No odieu les víctimes. Demostreu-me que aquest "no tinc por" que clameu, també m'inclou, que inclou els meus fills i que ens protegeix dels vostres propis malalts d'odi".
Si teníem malalts d'odi entre nosaltres, no es van manifestar. Els qui ho van intentar van ser els malalts d'odi ultraespanyolistes i no ho van aconseguir. La mateixa tarda del 18 d'agost Falange convoca una manifestació contra l'Islam a la Rambla. Un centenar de persones ho impedeix.
No tinc por!
Fora, els feixistes dels nostres barris!
No, aquell 26 d'agost la família marroquina que agita banderes espanyoles a prop de la capçalera de la manifestació, no ha de patir perquè els pares del Xavi Martínez, el nen de tres anys mort a l'atemptat, han anat a trobar l'imam de Rubí. Han acudit a ell per mirar d'entendre què ha portat aquells nois de Ripoll a cometre aquella acció criminal i commoguts per la desolació de l'home l'han abraçat.
Si aquests pares fan això, qui té dret a odiar?
A la manifestació la multitud escridassa i xiula als qui consideren els vertaders culpables. El Govern Espanyol i la Monarquia.
"Felip, qui vol la pau no trafica en armes."
Que els dos Executius, el govern català i el govern Espanyol no tenien bona relació, era més que evident, però era d'esperar que davant d'una situació gravíssima com aquella treballessin plegats. No era aquesta la intenció i el problema venia de lluny.
El Gobierno sempre ha vetat ingrés de la nostra policia autonòmica a l'Europol, l'agència de la Unió Europea destinada a gestionar la informació criminal i de seguretat.
Un agent de la Policia nacional que actuava infiltrat en una cèl·lula gihadista va informar aquest grup que els mossos els controlaven.
I això se sabia abans de l'atemptat. Era, tot plegat, una mostra més de l'absurd centralisme espanyol portat a les últimes conseqüències. I pensàvem que amb una mica de sort ja faltava poc per treure'ns-el de sobre.
I llavors es van començar a saber més coses.
L'imam que havia radicalitzat els nois de Ripoll era informador del CNI.
Abdelbaki Es Satty tenia una llarga carrera delictiva que l'hi havia impedit ser imam a Vilvorde (Bèlgica) però que no li havia impedit arribar a ser-ho a Ripoll.
Abdelbaki Es Satty presumptament va morir a l'explosió d'Alcanar, però la veterana revista holandesa De Groene Amsterdammer va publicar en un article les raons per les quals calia dubtar de la seva mort
"Segons els testimonis, 4 o 5 persones eren a la casa d'Alcanar la nit de l'explosió. Així que el perfil d'ADN desconegut no té per què pertànyer necessàriament a Es Satty. Entre les runes es van trobar tota mena de coses de l'imam, però no pas el seu telèfon. Testimonis presencials van declarar a la policia que van veure la camioneta blanca d'Es Satty allunyar-se a gran velocitat immediatament després de l'explosió. La camioneta va aparèixer tres dies després a la casa d'un carnisser amic de l'imam a Sant Carles de la Ràpita, no lluny d'Alcanar. Després de l'explosió, el telèfon d'Es Satty va rebre diverses trucades que van durar alguns minuts. I finalment: els cossos de tots els membres de la cèl·lula terrorista que van morir van ser recuperats per les seves famílies al Marroc. Excepte un, i no pas perquè no tingués família: Es Satty."
I llavors, cinc anys, després el comissari Villarejo, l'estrella mediàtica de les clavegueres de l'Estat afirma que el CNI estava al corrent del projecte d'atemptat i que volien que Catalunya tingués un petit ensurt que l'obligués a refugiar-se sota la protecció de l'Estat espanyol; el mateix que va enviar les seves forces de Seguretat a estomacar catalans el primer d'octubre.
Fins a dos cops la Mesa del Congreso de los Diputados ha rebutjat fer una investigació sobre aquests fets. El bloc PP, PSOE i els partits que els fan d'escolanets ho han vetat sempre al·legant que és un assumpte de seguretat nacional.
Lligues tot plegat amb les declaracions del diputat Margallo i l'equació no dona cap altre resultat. L'atemptat a Catalunya del 17 d'agost de 2017 no va ser conseqüència d'unes actuacions irresponsables dels serveis de seguretat espanyols, sinó que el mateix Estat Espanyol és responsable de què aquell acte criminal es produís.

16 morts i prop de 350 víctimes, la major part de les quals no ha rebut cap assistència de l'Estat Espanyol.
I a cada 17 d'agost es repeteix l'acte on es barreja el dolor i el cinisme. Aquells que impedeixen la investigació dels fets, saluden els familiars dels qui van ser assassinats. Avui cridàvem de nou: "Volem la veritat". La veritat no és mai en aquell clos que encercla el mosaic de Pau Miró. La Veritat va ser la primera víctima d'aquell 17 d'agost.

Acte seguit es va llegir els noms de les víctimes mortals, les seves edats i el país d'on eren, o el poble on vivien.

Julian Cadman, de 7 anys Austràlia

Pepita Codina, de 75 anys, Sant Hipòlit de Voltregà

            Maria Correira Chegaram, de 20 anys, Portugal

Bruno Gulotta, de 35 anys, Itàlia,

            Carmen Lopardo, de 80 anys,. Nascuda al sud d’Itàlia, vivia a Buenos Aires (Argentina).

Francisco López Rodríguez, de 57 anys, Rubí

Xavi Martínez, de 3 anys, de Rubí.

Ian Moore Wilson, de 53 anys Canadà. 

Alejandra Pereyera, de 40 anys, nascuda a Argentina, feia deu anys que vivia a Barcelona.

Pau Pérez, de 35 anys, Vilafranca del Penedès.

Maria de Lurdes Ribeiro, de 74 anys, Portugal

Luca Russo, de 25 anys, Itàlia

Ana María Suárez, de 67 anys, Saragossa, però feia quaranta anys que estiuejava a Cambrils.

Jared Tucker, de 42 anys, Estats Units

Elke Vanbockrijck, de 44 anys, Bèlgica.

Desireé Eugenia Zolotas, de 51 anys, Alemanya.

 

 

        Clou l'acte el Cant dels Ocells interpretat per Joan Palet Valero

Reportatge fotogràfic Joan Lluís Belsa

 

 

L’incendi de l’Heleanna.

 

La matinada del 28 d’agost de 1971 el ferri Heleanna de la companyia Efthymiadis Lines, es va incendiar a 9 milles de la costa italiana en el trajecte de Patres a Ancona. Entre els 1174 passatgers hi havia quatre catalans. El grup el formava un matrimoni jove: la Francina i el Julià, el pare i el germà de la Francina, tots dos de nom Manel. El Manel més jove era jo. Tenia 18 anys.

 

         L'Heleanna en flames. Fotografia presa des d'una de les barques que van poder varar.

Un viatge farcit d’entrebancs.

El destí principal del viatge eren la península grega i Creta. Jo que era l’encarregat d’escriure el raport del viatge, escric a la primera plana del diari.

Itinerari Barcelona-Creta ? Així mateix, amb un interrogant al final. No les teníem totes. Arribaríem finalment a Creta? Hi havia hagut moltes complicacions abans de començar el viatge, tantes que semblava que alguna força sobrenatural ens volgués dissuadir de fer-lo. Per començar jo havia perdut el DNI –“No pas per culpa meva”- escric al diari. El meu nebot Jordi -fill de la meva altra germana, la Regina- m’havia arrencat la foto del meu passaport. A corre cuita havia hagut de renovar els dos documents però per aconseguir el passaport abans m’havia d’arribar de Madrid el certificat de penals. Durant la dictadura franquista no podies sortir del país si no tenies un expedient penal impol·lut. El certificat de marres havia trigat però va arribar just a temps de fer els tràmits.

Encara més complicacions: a dos pobles de Saragossa s’havien donat casos de còlera i ens vam haver de vacunar. La Francina havia caigut malalta -segurament era colerina i per acabar-ho d’adobar ens havíem adormit amb el tema dels passatges i no n’havíem trobat per al ferri d'Itàlia a Grècia. Ens va agafar per sorpresa perquè l’any anterior la Francina el Julià i jo havíem anat a Grècia i no hi havia hagut problemes per a trobar passatges. Era potser que l’epidèmia de còlera a Espanya havia provocat que els turistes europeus triessin Grècia com a nou destí de vacances? Fos com fos ens vèiem obligats a travessar Iugoslàvia de punta a punta. Per això ens calia un visat i a Espanya era impossible aconseguir-ne per a un país comunista. Tampoc teníem clar que el poguéssim aconseguir a Itàlia. Què feien quatre ciutadans d’una dictadura feixista travessant les fronteres d’un país comunista?

Anàvem ben bé a l’aventura, s’entén, doncs, que escrivís un interrogant darrere la destinació final i que per aquesta mateixa incertesa no compréssim bitllets per al ferri italià de tornada, la qual cosa acabaria per posar-nos a bord de l’Heleanna.

Finalment vam sortir de Barcelona el 31 de juliol. Viatjàvem en el cotxe que el Julià i la Francina havien acabat de comprar. Un Seat 125 de color blanc.

Vam travessar el sud-est de França. Al nord d’Itàlia vam fer aturades a Milà, a Verona, on vam quedar a casa d’un amic, el Dante Mazzola, i després aVenècia. A Trieste vam aconseguir els visats per a Iugoslàvia. Continuaven passant-nos coses enutjoses de manera que després d’un dia particularment complicat a Venècia, al diari escric: “Per sort el vaixell on anàvem no s’ha ensorrat a mig camí, el cotxe no ens l’han pres i el càmping no s’ha incendiat. Són aspectes negatius però consolen, què hi hem de fer?”

Vam travessar Iugoslàvia en una sola jornada. Aquella mateixa nit dormíem en un càmping a Volos.

Quedava pendent de resoldre els passatges per al ferri de Grècia a Itàlia però vam decidir fer-ho més endavant quan tornéssim del viatge a Creta. El dia 16 d’agost després d’un moment de desesperació perquè no aconseguíem bitllets fins al 2 de setembre, entrem en petita agència i ens diuen que hi ha passatges per al 26 d’agost. Eren per al ferri Ledra de la companyia grega Efthymiadis Lines. Vam llogar una cabina per a quatre persones.

Aquell dia escric al diari: “...el Ledra que és el nom de la nostra balsa (sic) de salvament (esperem que sigui quelcom més que això)”. Algú diria que jo cridava el mal temps.

Però ara vaig directe a l’última jornada a Grècia.

 

Del Ledra a l’Heleanna. Confidències sota la lluna de Patres.

La tarda del 26 d’agost arribem al port de Patres per embarcar al Ledra. A les oficines ens informen que el vaixell s’ha espatllat. Podem embarcar, però, en el ferri Heleanna que va fins Ancona, Això o ens tornen l’import dels passatges. Triem la primera opció.

L’Heleanna arribarà de bon matí i no paga la pena anar a un càmping. La Francina i el Julià dormiran al cotxe. Manel pare i Manel fill passejaran per Patres tota la nit. Mantindran una d’aquelles converses d’home a home que deixen satisfet el pare i atabalen al fill. Mon pare parla d’un somni acomplert: Veure l’Acròpolis, el museu Nacional d’Atenes i el palau de Cnossos. Jo tinc un somni per acomplir i ja n’hem parlat fa un parell d’anys però no puc insistir-hi perquè no li agradarà. Vull ser actor.

 

        L'Heleanna l'1 d'agost del 1971. Fotografia de Walter Baur.

 

L’Heleanna el ferri més gran del món.

El matí del 27 d’agost arriba l’Heleanna. La propaganda deia que era el ferri més gran del món. En realitat era un antic petrolier de bandera sueca, anomenat Munkedal i que el navilier Constantino Efthymiadis havia comprat i convertit en ferri l’any 1966.

Una sola xemeneia s’alçava sobre el castell de popa. Tenia una llarga coberta principal entre el pont de comandament i el castell de popa i, a proa, en tenia una altra força espaiosa. La seva capacitat era de 620 passatgers i tenia un equip de salvament d’acord amb aquesta capacitat.

Aquell 27 d’agost, però, l’Heleanna acull 1174 passatgers i prop de 200 vehicles. Aquestes són les xifres oficials. Podia ser que hi hagués més passatgers. En aquells anys sembla que era una pràctica habitual dels ferris grecs no registrar tothom que s’hi embarcava.

 

 

                    Passatgers embarquen a l'Heleanna. Fotografia de Walter Baur

 

 

A coberta. El conflicte de les gandules. 

L’avantatge d’haver passat la nit al port és que som dels primers en embarcar el cotxe. Després d’hores de carregar vehicles no els queden places a les bodegues. Per la tripulació, cap problema. Els cotxes que no caben a la bodega els instal·len a la coberta de proa.

El ferri va ple. No hi ha cap cabina familiar disponible i això era el que havíem llogat al Ledra. Ens ofereixen de distribuir-nos individualment entre les poques cabines que no tinguin les quatres places ocupades. “No cal, romandrem i dormirem a l’aire lliure.”

 

               El 27 d'agost de 1971. A coberta. Qui no té cabina té gandula

A coberta hi ha gandules. N’agafem quatre i ens hi passem el dia perquè no ens les prenguin. No ens banyem a la piscina. És plena a tothora. Tampoc baixem al restaurant. Hem fet turisme pobre durant tot el viatge: càmping i menjar de llauna. A Grècia ens hem permès algunes excepcions, però ara no toca. No ens movem de les gandules.

Fem escala a Corfú. Des de coberta contemplem la maniobra al port. Una mà de passatgers s’hi embarquen. On els fotran aquests?

 

                Foto de l'Heleanna en un fulletó publicitari.
                          

 

Al capvespre es gira vent. Els passatgers que tenen cabina es retiren. Som encara força gent a coberta que passarà la nit al ras..

El vent augmenta en fer-se fosc i cerquem un lloc per dormir arrecerats. Ens instal·lem a babord molt a prop del castell de popa.

El vent pica fort també allà de manera que sacrifiquem la comoditat i improvisem un parapet amb les gandules. Ens entaforem dins el clos amb les motxilles i les bosses. Muntem un autèntic campament. Riem de la situació i de sobte apareixen unes noies franceses que ens exigeixen que els lliurem les gandules.

Opinen que aquella no és manera de fer-les sevir. Jo sóc l’intèrpret oficial de la família i educadament rebutjo el seu requeriment. Educadament, sí. L’estiu del 71 he acabat quart curs a l’Institut Français però encara no m’ensenyen prou vocabulari per ser groller.

Les noies se’n van a emprenyar algú més i ens fiquem dins els sacs de dormir. El sòl de coberta es dur i fa olor de sal i de brea. Les lones de les gandules aletegen i els motors bateguen amb una pesantor esmortida. Tot i el soroll no trigo gaire a adormir-me. Poca estona després la remor de passes i xiuxiuejos ja volen desvetllar-me

 

Has de témer el foc quant estàs envoltat d’aigua? 

Ma germana em sacseja: “Nen! Hi ha foc!” Obro els ulls. Encara és de nit. Davant dels meus nassos tinc la xemeneia. Ens la il·lumina la claror del foc però encara no veiem les flames. El vent empeny enrere una columna de fum que surt de sota el castell de popa. Una fumera espessa, clivellada d’espurnes.

Atordit penso: “Segona nit que no dormo”. Cuita a recollir -ho tot. Entre les coses que salvo, què hi ha? Les gandules! Mon pare crida: “On vas amb això?” Les abandono en un racó, -que no emprenyin- i m’espavilo per veure d’aconseguir salvavides.

A coberta no puc trobar cap oficial ni cap mariner per enlloc. I la gent està com paralitzada. Ningú no dona instruccions, els altaveus resten muts. I ara m’adono que hem perdut la Francina i el Julià. Mon pare i jo seguim buscant salvavides. 

Davant meu acaben d’obrir una caixa. És plena d’armilles salvavides.

 

.

Desmunten les lones que fan ombra.

 Les armilles salvavides de l’Heleanna.

Estaven fetes d’una sola peça amb un forat per passar-hi el cap i eren rígides, no pas inflables. Quatre blocs de suro coberts de tela. Tres cobrien el pit i l’abdomen i el quart bloc, et quedava a la part del darrere protegint el clatell. Un cop te l’havies posada l’havies de tancar i ajustar a la cintura amb un cenyidor de corda. La tela estava pintada de color carabassa. Eren molt aspres al tacte però crec que eren força efectives. A nosaltres ens van salvar la vida.

Mon pare i jo agafem armilles per a tota la família i ens trobem que la Francina i el Julià han tingut la mateixa pensada. Ens en sobren. Li n’ofereixo a una senyora que tot just acaba de pujar a coberta. Mormola un “merci” angoixat.

 

                                    Flames al castell de popa. Imatge extreta d'un vídeo
 

El sol ja surt per l’horitzó i podem veure clarament l’escena. Les flames s’arrapen a la part de darrere de l’alcàsser, es deixen anar i volen empetitint-se.

Al voltant de la piscina hi ha espais d’ombra. Les lones que els cobreixen són un perill. Apareixen els cambrers, s’enfilen àgilment a les estructures i a cop de navalla tallen les cintes. Les lones es desprenen tot fent un soroll sord. Els passatgers mirem l’operació sense gosar intervenir-hi.

Per fi un oficial a coberta. Dirigeix l’operació d’instal·lar una bomba a la piscina. L'artefacte no té prou potència i de la mànega surt un rajolí esquifit, ridícul. La gent aplaudeix i es fa fotos amb les armilles carabassa. No hi ha pànic. Encara no.

 

        Les lones que feien ombra a coberta...

 

        I l'espera pacient dels passatgers. Ambdues imatges extretes d'un vídeo.

 

La situació empitjora.

Ha canviat el vent? Gradualment la columna de fum ha anat agafant una posició vertical i ara, de sobte, cau sobre nosaltres. El castell de popa desapareix rere les flames. El vaixell tremola i rugeix i tothom fa un crit terrorífic, un de sol, a l’uníson.

Ens precipitem a les barques de salvament. No hi ha forma humana de moure-les. Els cables del cabestrant i les cadenes estan tan repintats que ho fan impossible. Quatre de les dotze barques que hi ha a bord aconseguiran ser varades. La resta cremaran fermades al vaixell

En trobem una que ha pogut fer la maniobra. L’han baixada fins el nivell de la coberta. I a poc a poc els passatgers s’hi instal·len. Malgrat la tensió la gent actua disciplinadament. Una dona es disposa a ocupar el seu seient. Amb una mà s’agafa de l’estructura del cabestrant.

Sembla que ens toca a nosaltres. M’aturen, la barca és plena. Em faig enrere.

 

            Les barques de salvament.          

 

De sobte barca i passatgers desapareixen. Una de les cadenes ha cedit i la barca, sostinguda només per un extrem, xoca contra el casc. Un home crida: “Silvana!”.

Els ocupants han caigut a l’aigua però una noia ha quedat atrapada entre els seients. I la dona que era dreta, penja de l’estructura. La rescaten atropelladament. Està malferida. La cadena, en saltar, li ha destrossat un dit. Als que són a l’aigua els llancem gandules i salvavides.

L’oficial i uns quants tripulants fan acte de presència i ordenen que ens allunyem. Ara ja és evident que les coses van maldades i que la tripulació actua de manera irresponsable. I tanmateix quan per altaveu se’ns ordena als passatgers que baixem a la sala de recepció, obeïm. A l’interior del vaixell! És una ordre absurda, però què podem fer sinó?

 

Una ratera. Una autèntica ratera

La recepció és una sala molt espaiosa. Està situada un nivell per sota del restaurant i de la coberta de proa i a dos nivells de la coberta principal. De la recepció surten passadissos direcció proa i popa que comuniquen amb les cabines. I a banda i banda hi ha també sengles portes per a l’embarcament i desembarcament de passatgers.

A recepció no s’hi cap. La gent carrega motxilles, maletes, cotxets de criatura. Apareix el mateix oficial. Que potser no en quedava cap altre a bord?

 “El foc està sota control -diu- però els motors s’han avariat. Hi ha vaixells que han vingut a socórrer-nos. L’evacuació -afegeix- es farà des de la mateixa recepció, per les escales exteriors tan bon punt arribin les barques de salvament. Quan sigui l’hora us tornarem els documents personals que ens heu lliurat en embarcar”.

La gent, confiada, aplaudeix.

Esperem una llarga estona, en silenci. La dona ferida és allà, en un racó; la sostenen entre dues persones. Duu la mà embolicada amb mocadors. A estones perd el coneixement i la reanimen com poden.

Mon pare posa l’orella contra una columna.

“Els motors encara funcionen.” -sentencia.

 Haig d’anar a pixar. M’allunyo pel passadís d’estribord en direcció a popa. Trigo a trobar els lavabos i no m’atreveixo a entrar a les cabines. N’hi ha que estan obertes però altres tenen les portes tancades. M’admiro de la cura que tenen algunes persones. Finalment trobo els banys. Mentre pixo penso: “Això és històric! Una bona merda d’història”. Torno a recepció. Res de nou.

 Mon pare insisteix que les màquines no s’han aturat. Es produeix un llampec d’inquietud.  Els passadissos de proa i de popa s’han omplert de fum. Algú crida: “Fuoco!” Un altre respon: “No, é solo fumo.” I de nou l’altre crida: “É fuoco!” Els extrems dels quatre passadissos s’encenen de sobte. Com podem escapar d’aquesta ratera? “Aquest cop és la fi!”

 

                  L'incendi de l'Heleana. Detall de la foto de portada de Paris-Match

 

Correm a coberta! A proa! Pujo aquella escala sense gairebé trepitjar el terra. La gent t’empeny i et sosté alhora. Ningú no ensopega. Com una estampida entrem al restaurant. I d’allà sortim a la coberta de proa que ja fumeja. Un home es despenja a l’aigua per un corda prima. No s’assegura bé amb els peus i llisca destrossant-se les mans fins que es deixa anar i cau d’una bona alçada. Només la seva armilla sura a la superfície.

El foc és sota els nostres peus. El quitrà de les juntes dels taulons s’estova.

A l’extrem de babord un grup organitza la fugida. Han despenjat un cap gruixut fins l’aigua. Sortegem els cotxes i ens afegim a la cua disciplinadament.

De sobte un italià esbronca un grec que ja és a l’aigua. Ha abandonat el seu fill a coberta. El nen plora desesperat. L’italià agafa la criatura i la carrega a coll.

Les poques barques que han aconseguit varar s’allunyen en direcció als vaixells que s'han aturat al nostre voltant, a molta distància, però, de l’Heleanna.

Ens sobrevolen helicòpters i avionetes. La mar està molt moguda. Les ones són altíssimes, m’haurien d’espantar però només penso: “Si arribo a l’aigua em salvaré.” 

 

Últims moments a bord de l’Heleanna.

D’aquí a pocs minuts abandonaré el vaixell. Les imatges que em sobten o em meravellen s’impressionen en la meva memòria com una fotografia: La dona que penja de l’estructura, l’home que cau i la seva armilla que sura, buida, inútil, enmig de les ones.

I d’abans, quan érem a la coberta principal. Un home feia festes al seu gos, un bòxer preciós, tot mirant de calmar-lo. L’animal duia posada una armilla salvavides.

I hi ha sobretot una imatge que és la primera que m’apareix quan penso en el naufragi.

Una noia. Dreta, dalt de la xalupa, les cames obertes, la cintura doblegada. El vent li esbulla els cabells. Lluita inútilment per moure aquella barca. De tant en tant el fum la cobreix. Quan emergeix de nou, darrere d’ella ballen les flames.

 El noi italià ja ha baixat i ha salvat el nen. Els del grup que encara restem a coberta intentem convèncer una senyora gran, amb un mocador al cap, tota vestida de negre, que salti. Té por. La veritat és que aquella alçada fa basarda. Li prometem que l’ajudarem. Ella fa senyal que passem al davant.

 És el nostre torn, doncs. Mon pare ordena: “Primer la Francina, després mon fill, després tu, Julià”. Mon pare baixarà l’últim. Em toca a mi. Faig una ullada a l’aigua.

Dos homes agafats a un tauló intenten apartar-se del vaixell fotent guitzes al casc.

 

                                                                    L'Heleanna en flames.

                                 

L’aigua no és pas freda. Per sort.

Passo les cames per sobre la barana. Penjo del buit i començo a lliscar per la corda. Sempre he tingut traça per aquesta mena d’exercicis, a les classes d’educació física i als campaments d’estiu amb els escoltes. De cop i volta noto un sotrac i la corda tremola violentament. Algú ha caigut damunt de mon pare i del Julià i poden arrossegar-me. Tot i l’alçada decideixo saltar.

Tinc la impressió que el temps s’ha aturat i que mai no arribo a l’aigua. La mar queda encara lluny i jo maldo per arribar-hi. No és un somni recurrent. És la sensació que vaig tenir en aquells instants que se’m van fer eterns. Quan el meu cap entra en contacte amb l’aigua tot torna ser naturalment real.

 M’he submergit a una bona profunditat. Sóc molt a prop del casc del vaixell. Nedo amb energia per allunyar-me’n.

Per fi la superfície. La Francina, el Julià i mon pare estan ferits. La Francina ha rebut al cap l’impacte dels que li han caigut a sobre. Gemega de dolor. Ells dos tenen les mans en carn viva pel frec de la corda.

No podem perdre temps. Cal allunyar-se del vaixell, nedar ràpid i seguit. Quan ens girem per veure si som prou lluny, l’obra morta del buc crema sencera. I encara hi ha gent a bord. Cridem: Salteu! Salteu!

 

Nedar i guardar la roba, literal.

La Francina, el Julià i mon pare es despullen dins l’aigua. Jo comprovo que, tot i vestit, puc nedar còmodament i decideixo conservar la roba. També el calçat. Com que les sandàlies són un obstacle per avançar ràpid, me les trec però les guardo. Les mantindré tota l'estona entre el meu cos i l’armilla salvavides.

Des de les avionetes ens llencen barques enormes que s’inflen en caure. El perill és que et caiguin a sobre. Nosaltres decidim nedar cap a un vaixell. La consigna és que no ens separem. En cap cas. Si pel camí ens rescaten que sigui a tots quatre junts.

La Francina ha salvat un mocador carbassa i se’l nua al coll perquè la puguem veure de lluny. Ella i el Julià neden junts. Jo vaig fent camí amunt i avall. De tant en tant m’atanso a mon pare que queda enrere, de tant en tant arribo fins on son ells.

 

Per damunt de les ones un cuplet a viva veu.

Quan som al cim de l’onada la vista domina tot el que ens envolta: els vaixells, les barques inflables. Veiem la gent que fa senyals amb els braços quan les avionetes s'apropen i sentim els crits d'auxili. Quan som a la vall de l'ona, no veiem més que murs d’aigua, ni sentim res més que una remor, la mar que respira. En aquests intervals sento una parella d’argentins que es busquen  desesperadament. Ell crida: “Isáura!” Mai no sent la resposta d’ella: “Estoy bien, no te preocupés”.

Mon pare que no ha perdut l’humor, es posa a cantar una cançoneta de la seva joventut. Un cuplet que va fer furor als escenaris del Paral·lel, allà pels anys trenta. “La mar està fresquibiris, fresquibiris, fresquibiris y da mucho gustibiris, gustibiris, gustibiris nadar”. Riem malgrat tot, malgrat la por, malgrat el cotxe nou perdut. Feliços de ser vius.

 

 

Es tracta també de la meva vida, monsieur.

I llavors un incident. Un home d’uns cinquanta anys em crida: “Aidez-moi, je ne sais pas nager.” Duu l’armilla posada i simplement sura panxa enlaire, sense cap esforç, sense intentar nadar. M’hi atanso i l’agafo pel coll com he vist que fan a les pel·lícules.

Jo no dec tenir gaire traça i ell està molt neguitós. Una ona ens cobreix i de sobte em trobo sota de l’home que em té agafat per les espatlles i m’impedeix treure el cap de l’aigua. Me’n desfaig. Emprenyat, li crido que es posi tranquil i que em deixi fer.

Intento de nou la maniobra. Una nova onada i altre cop la mateixa situació però aquesta vegada no me’n puc deslliurar. Res a fer. Penso que estic perdut, que he escapat del foc per morir allà. I que només tinc divuit anys. Per sort algú me’l treu de sobre.

És mon pare que l’ha apartat d’una trompada. M’esbronca: “Ves-te’n! No te li acostis”. “C’est ma vie, messieurs!”-crida.

Me’l trobaré després, sa i estalvi. Per sort.

 

L’Universe Defender.

Ja som a prop del vaixell. Un enorme vaixell negre amb una escala blanca de corda. Una llarga escala que penja del flanc.

És el petrolier de bandera liberiana UNIVERSE DEFENDER. Saludo el grup de persones que fa cua a peu d’escala: “Bon dia”. Són italians. Em faig el graciós: “Che bella bagnata”. Em respon una noia: “Ci sono morti”

És clar, idiota de mi! Per força hi deu haver morts. No has vist la caiguda de la barca? No has vist gent atrapada al pont de comandament, que ha hagut de saltar a l’aigua el doble de l’alçada que has hagut de saltar tu? Però em resisteixo a creure-ho. És l’adrenalina que em bloca les emocions i em manté fort malgrat que hem nedat més de tres hores. El rellotge de mon pare s’ha aturat quan hem saltat a l’aigua. Senyala prop de les 8, i quan arribem al vaixell són 2/4 de dotze.

Encara a l’aigua m’adono que estic a punt de perdre un botó de la samarreta, -us recordo que jo anava tot vestit- l’atrapo i me’l guardo a la butxaca. Ara ja és per un punt d’honor.

Grimpar per aquella escala és com haver d’enfilar-se fins al cel. Si algú defalleix, els mariners baixen a tota velocitat i l’assisteixen. És el cas de ma germana.

Arribo per fi a coberta. El primer que veig és un munt d’armilles carabassa. Sembla que les hagin apilonat sense cap intenció però en realitat és el túmul provisional per al cos sense vida de la senyora amb el mocador al cap tota vestida de negre.

Un oficial de l’Universe Defender és de Vigo. Quan s’assabenta que som catalans ens ve a trobar. S’interessa per nosaltres i ens ofereix una cabina perquè no haguem d’estar-nos a coberta.

A la infermeria fan les primeres cures a mon pare i al Julià. La Francina té escardat l’esmalt intern de les dents del davant. Haurà d’anar a l’hospital per sotmetre’s a observació. Jo no tinc cap ferida i estic completament vestit. No semblo de la família.

L’oficial espanyol ens explica com ha anat tot plegat.

L’Heleanna en cap moment ha demanat auxili. Han estat els vaixells que eren a la zona els qui han contactat en veure’l aturat i fumejant. I en un primer moment, els han respost que era un accident sense importància. Una averia elèctrica. Llavors, quan s’ha fet evident que no podien dominar l’incendi, l’Heleanna ha demanat que l’Universe Defender s’hi apropi i l’ajudi amb el seu sistema antiincendis. L’oficial els ha engegat. Un petrolier a tocar d’un vaixell en flames? Amb aquell vent? És de bojos!

Totes les barques han estat rescatades. Damunt la mar suren uns quants cadàvers i L’Heleanna fumeja a l’horitzó. Un cop finalitzades les tasques de rescat, l’Universe Defender abandona la zona del naufragi rumb al port de Bríndisi. Durant el trajecte ens creuem amb petits vaixells i barques de pesca. Van plenes de persones abillades amb les armilles carabassa. Per megàfon pregunten si a bord de la nostra nau es troba tal o tal persona. L’escena es repeteix una i altra vegada. 

 

                               Barques de pescadors amb sobrevivents arriben a Brindisi.
  

El petrolier ens deixa a la bocana. El port de Bríndisi no te prou calat perquè hi pugui entrar.

A mar obert hem de baixar de nou per l’escala de corda fins les barques de la Creu Roja.

La parella d’argentins, la Isaura i el Carlos Alberto pugen a la barca carregant el matalàs inflable amb el que s’han salvat. Un passatger italià indignat els l’agafa i el llença a mar tot cridant que amb el que s’ha arribat a perdre no els cal conservar aquella merda.

 

                   Vaixell de pesca amb els nàufrags al port de Brindisi.

 

Bríndisi. La magnitud de la tragèdia.

La rebuda al port de Bríndisi és impressionant. Totes aquelles persones ens volen a casa seva. Ploren en veure’ns tan joves o tan vells. Unes monges ofereixen acollida a la Francina. Només accepten dones.

 

La gent de Bríndisi acull els nàufrags al port mateix. Es barregen amb ells, ploren per ells.                

Anem a parar a uns campaments a Boca de Guglia. Des d’allà comencem el periple pels hospitals. Jo no estic ferit però acompanyo a la família dins l’ambulància. Anem d’hospital en hospital perquè són plens. És llavors, quan ens adonem de la tragèdia que hem viscut.

Les sales d’urgències són plenes de ferits per cremades i per traumatismes. Molts passatgers dormien a les seves cabines i no s’han assabentat de l’incendi fins que s’han trobat envoltats de flames. Han hagut de saltar del vaixell sense altra assistència que la bona sort. Molts han perdut els familiars o els amics i els busquen desesperadament.

Coincidim a l’ambulància amb una parella jove que ha saltat a l’aigua amb el seu bebè. Tots tres duien l’armilla posada però han perdut el nen en el salt i el cerquen a cada hospital. Asseguts al seient del davant de l’ambulància no diuen un mot, no es mouen. El dolor i l’angoixa els ha petrificat.

De sobte un home entra a l’ambulància cridant d’alegria. Acaba de trobar la seva dona. Entre plors i rialles ens ho explica: Ha llençat la seva dona des de la coberta perquè ella no s'atrevia a saltar. Ha vist horroritzat com la dona ha topat amb una de les cadenes i s’ha estampat contra el casc abans de desaparèixer dins l’aigua. 

“Mia moglie non sa nuotare. Si ruppe un braccio e una gamba e si salvò. Sono io che l'ha spinsi in acqua. E mi ama ancora.” La meva dona no sap nedar. S’ha trencat un braç i una cama. Sóc jo qui l’ha llençat a l’aigua. I encara m’estima. (Correcció de l’italià de la meva veïna Cristina)

 

Diumenge 29 d’agost.

Diumenge al mati al campament s’expliquen històries. Una dona sola ha salvat cinc criatures. Es parla de centenars de morts. La veritat és que no costa gens de creure, atès que els passatgers hem estat abandonats a la nostra sort.

També es diu que l’Heleanna va fer una maniobra absurda i perjudicial. El vent bufava de terra a mar. El foc tenia el vent en contra. Llavors va maniobrar per fer mitja volta i el foc va tenir el vent a favor. Han actuat així -diuen- per estalviar-se el preu del rescat en aigües territorials italianes.

Una dona es protegeix el cap amb una pamela que té les vores recremades. Crida que ha estat un intent d’assassinat massiu. “Vergogna dell equipaggio. Volevano amazzarci a tutti”.

Al desdejuni comparteixo taula amb una noia francesa d’un grup d’estudiants. Està desfeta. Han perdut una companya. Era miop i no sabia nedar.

A migdia obren uns magatzems per proveir els nàufrags de roba i articles de primera necessitat. Abans fan una llista de què ens cal. Tot i que jo conservo tota la roba em vesteixen i calcen de dalt a baix. Un home és a punt d’esgotar la paciència dels funcionaris. Ha perdut el barret a la nau i insisteix que el necessita i que en vol un. Hi ha cua llarguíssima darrere seu a ple sol però no hi fa res. L’home no afluixa. El funcionari tampoc. Per què li cal un barret? Al final la tossuderia del nàufrag guanya. Excusin-me senyors, és una qüestió de principis -diu.

Als campaments i als hospitals han anat compareixent els cònsols per fer-se càrrec de les víctimes i assistir els sobrevivents. Una nodrida representació diplomàtica d’arreu del món. Em recorda la situació que he vist en algunes pel·lícules. Fi de curs en un internat i els pares que venen a buscar els fills i se’ls emporten a casa. A cada aparició d’un cònsol, un grup de refugiats abandona les instal·lacions. El cònsol d’Espanya no apareix. De manera que les autoritats italianes ens paguen els bitllets de tren fins a Roma perquè acudim a l’ambaixada. Viatge nocturn dins el departament d’un tren. Arribem a Roma dilluns al matí.

 

 

 

       L'estat de l'Heleanna després de l'incendi. La coberta principal. Els cotxes a coberta de proa. l'Alcàsser amb la xemeneia. Brindisi Web. Fotos Adolfo Maifel

 

              

Roma, 30 d’agost. Repatriació amb condicions.

A l’entrada de l’ambaixada d'Espanya topem amb un cartell del Valle de los Caídos. Un funcionari treu el cap per la finestreta i ens demana que esperem a la sala, que de seguida ens atendran. Ja saben qui som. Algú de l’administració italiana els ha posat al corrent. Finalment ens fan passar a un despatx. L’ambaixador -suposo que és l’ambaixador, ara no ho recordo- tan bon punt sap que som de Barcelona ens parla en català. “Sóc de Vic -i bromeja- Els de Vic parlem el català millor que els de Barcelona.” Ho diu en un català estranyíssim, desnaturalitzat. Ens etziba ben orgullós que ha estat al cos diplomàtic amb la Monarquia, amb la República i amb Franco. I ens renya per haver fet vacances fora d’Espanya. “Els diners els hem de gastar a casa” -conclou. Després ens pregunta si tenim diners. Sí, em salvat els diners en una bossa de plàstic però són insuficients per pagar els bitllets d’avió.

“Per la repatriació -diu- puc optar per un vaixell de càrrega però que si volen tornar a casa en avió, els puc avançar els diners. Això sí, després me’ls hauran de pagar”.

 

Sol i lluna.

Aquell mateix vespre vam agafar un vol d’Iberia a Barcelona. Era la primera vegada que volava i de regal, vaig poder observar un fenomen que mai més he tornat a viure. El sol i la lluna a la vegada, enfrontats a banda i banda de l’avió.

Les hostesses ens van preguntar si érem els passatgers de l’Heleanna i després ens van obsequiar amb una copa. La gent ens mirava amb curiositat però ningú no ens va dir un mot. La Francina pensava que potser tenien por que els portéssim mala astruga.

 

Aeroport d’El Prat. Per fi a casa.

A l’aeroport ens esperaven dos periodistes i un fotògraf. Va sortir un reportatge a la Gaceta Ilustrada.

El Julià havia trucat a sa mare des d’Itàlia. La nostra família havien vist imatges del naufragi a la televisió però no se'ls havia acudit que nosaltres podíem ser a bord d'aquell vaixell que s’havia incendiat a poques milles de la costa italiana.

Quan per fi vam arribar a casa la Paquita, -ma mare- i la Regina -ma germana gran- van plorar com a magdalenes. Ma mare es va posar melodramàtica. Li repetia a mon pare. “Gràcies per haver-me tornat els meus fills".

No li va agradar gaire la merda de barba que m’havia deixat durant el viatge. A divuit anys jo tenia cara de nen i volia tenir aspecte d’home.

Mon pare i jo treballàvem a FECSA com a topògrafs. Ell va trigar uns dies a rebre l’alta mèdica. Jo m'hi vaig incorporar de seguida.

 

     Els quatre nàufrags catalans a l'aeroport del Prat. Foto de la Gaceta Ilustrada
        

Les causes de l'incendi, les xifres, els esdeveniments posteriors. 

Les causes de l'incendi no van quedar prou clares. Se sap que es va produir a la cuina. Eren 2/4 de 5. He llegit que va ser una fuita de gas. Al reportatge fotogràfic que hi va dedicar Paris Match pocs dies després de l'accident, hi ha la versió dels fets explicada per un ajudant de cuina. A la revista l'home declara que era l'hora de preparar el desdejuni, que la cuina econòmica (que s'alimentava de carbó) no tirava bé i que hi van abocar una mica de petroli per fer-la funcionar. El foc dels fogons es va descontrolar i va calar foc a tota la cuina. A 2/4 de 7 dues bombones de gas van esclatar i ja no va haver manera d'apagar l'incendi. Això últim coincidiria amb l'explosió que ens vam empènyer a córrer cap a les barques de salvament.

L’incendi de l’Heleanna va causar: 41 víctimes (25 morts i 16 desapareguts) i 271 ferits.

Al mur del castell de Boca de Guglia hi ha aquest monument a les víctimes i a l’heroisme i la generositat dels pescadors i dels habitants dels pobles costers que ens van socórrer. Sense la seva assistència el nombre de víctimes hauria estat molt superior.

 

 

                    Monument i detall de la placa commemorativa. Foto d'André M. Winter

                   

 El comandant de l’Heleanna, Dimitrios Anthipas que havia abandonat el vaixell en una de les barques que van aconseguir varar, va ser condemnat per les autoritats italianes i va intentar escapar el 30 d’agost amb la seva dona. No sé si va arribar a complir condemna per aquests fets.

No va haver cap mena d’indemnització a les víctimes ni compensació per les pèrdues.

La Francina i el Julià, però, van poder recuperar el cotxe. Miraculosament els cotxes de les bodegues no havien cremat i l’Heleanna va ser remolcat finalment a Bríndisi.

 

 

El cotxe havia quedat en un estat llastimós però encara funcionava. El van haver de repintar i canviar-li les quatre rodes. Del maleter del cotxe vam salvar força coses. Entre elles el diari de viatge però no pas un vinil de música grega que jo havia comprat a Atenes. Estava deformat per la calor, tenia un aspecte suaument ondulat i vaig intentar aplanar-lo amb l’ajut d’una planxa, cobrint-lo amb draps. Al final sonava, sí, però saltava contínuament.

Finalment no vam haver de pagar els bitllets d’avió per el repatriament. Mon pare que no es refiava de l’ambaixador, va escriure al Ministerio per preguntar com havia de procedir per reemborsar-los els diners. La resposta va ser que estàvem exonerats de fer el pagament.

 

        L'Heleanna va acabar essent desballestat al port de Bríndisi.

Cinquanta anys viscuts després de l’Heleanna.

Aquella experiència no em va causar cap trauma. No vaig agafar por a la mar ni als viatges marítims. Dos cops més he tornat a Grècia. L’última vegada va ser l’any 1985. Amb la Mariel vam anar a l’illa de Paros. Això sí, durant la travessa -ho haig d’admetre-, no em vaig poder estar de revisar les barques de salvament. Tenien el mateix aspecte repintat que les de l’Heleanna.  

 Hi ha dues anècdotes que tenen a veure amb el vaixell i ambdues estan relacionades amb la meva feina d’actor. A la sèrie de TV3 “Agència de viatges” vaig fer un personatge capitular. En un temps mort del rodatge vaig voltar pel set que estava magníficament ambientat i atrezzat, què hi vaig trobar? Un cartell de l’Heleanna.

Per si hi teniu curiositat aquí sota teniu l'enllaç del capítol. No crec que pugueu trobar el cartell però al minut 20.51el meu personatge canta "Stuck on you". És la meva pròpia veu. Poca broma.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/agencia-de-viatges/hatl-hatl-rockn-roll/video/5929726/

Sitges capítol 5. L’Eduard Cortés, creador i realitzador de la sèrie, va fer escriure una seqüència en la qual el meu personatge explicava un naufragi que havia patit de jove i que l’havia traumatitzat al punt que no podia veure el mar. Estava basat en la meva experiència a l’Heleanna. Jo, a l’Eduard li havia explicat la meva història feia temps i ell, una mica per sorprendre’m, la va incloure en el passat del personatge. El que no sabia l’Eduard era la data del naufragi: 28 d’agost, dia de Sant Agustí. Quin era el nom del personatge que jo interpretava a Sitges? Agustí. Agustí Prada.

Si sentiu curiositat pel capítol de Sitges amb la versió dramatitzada del naufragi aquest és l’enllaç:

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sitges/sitges-capitol-5/video/5538042/

Recomano que copieu l'enllaç i el poseu al cercador. No sé per quina raó la pàgina no apareix  automàticament quan cliqueu a sobre.

Les raons d'escriure aquest document.

Tot el que explico ho vaig viure en primera persona i ho recordo nítidament. La història del naufragi l’he narrada en diverses ocasions de viva veu. Sé que tinc traça per a la narració oral. No sé si ho fa el meu ofici d'actor o si és a l'inrevés, si la traça m'ha convertit en actor. En tot cas és una herència de la meva mare. Era una excel·lent narradora oral. Hauríeu d'haver-la escoltat quan explicava les seves vivències a Barcelona durant la Guerra Civil.

Sigui com sigui he fixat a la memòria els mínims detalls d'aquest episodi de la meva vida. Ara sé del cert que passi el que passi, mai no l’oblidaré.

Aquest 28 d’agost de 2021 es commemora el 50è aniversari d’aquella tragèdia. Potser em calia aquesta celebració per justificar-ne la redacció i difusió

I ben pensat, aquestes pàgines, escrites cinquanta anys després dels fets, haurien tancat el diari d’aquell viatge. Era la tasca que jo tenia encomanada. Doncs bé, feina feta. Disculpeu el retard.

 

Barcelona 22 d’agost de 2021