L’incendi de l’Heleanna.
La matinada del 28 d’agost de 1971 el ferri Heleanna de la companyia Efthymiadis Lines, es va incendiar a 9 milles de la costa italiana en el trajecte de Patres a Ancona. Entre els 1174 passatgers hi havia quatre catalans. El grup el formava un matrimoni jove: la Francina i el Julià, el pare i el germà de la Francina, tots dos de nom Manel. El Manel més jove era jo. Tenia 18 anys.
Un viatge farcit d’entrebancs.
El destí principal del viatge eren la península grega i Creta. Jo que era l’encarregat d’escriure el raport del viatge, escric a la primera plana del diari.
Itinerari Barcelona-Creta ? Així mateix, amb un interrogant al final. No les teníem totes. Arribaríem finalment a Creta? Hi havia hagut moltes complicacions abans de començar el viatge, tantes que semblava que alguna força sobrenatural ens volgués dissuadir de fer-lo. Per començar jo havia perdut el DNI –“No pas per culpa meva”- escric al diari. El meu nebot Jordi -fill de la meva altra germana, la Regina- m’havia arrencat la foto del meu passaport. A corre cuita havia hagut de renovar els dos documents però per aconseguir el passaport abans m’havia d’arribar de Madrid el certificat de penals. Durant la dictadura franquista no podies sortir del país si no tenies un expedient penal impol·lut. El certificat de marres havia trigat però va arribar just a temps de fer els tràmits.
Encara més complicacions: a dos pobles de Saragossa s’havien donat casos de còlera i ens vam haver de vacunar. La Francina havia caigut malalta -segurament era colerina i per acabar-ho d’adobar ens havíem adormit amb el tema dels passatges i no n’havíem trobat per al ferri d'Itàlia a Grècia. Ens va agafar per sorpresa perquè l’any anterior la Francina el Julià i jo havíem anat a Grècia i no hi havia hagut problemes per a trobar passatges. Era potser que l’epidèmia de còlera a Espanya havia provocat que els turistes europeus triessin Grècia com a nou destí de vacances? Fos com fos ens vèiem obligats a travessar Iugoslàvia de punta a punta. Per això ens calia un visat i a Espanya era impossible aconseguir-ne per a un país comunista. Tampoc teníem clar que el poguéssim aconseguir a Itàlia. Què feien quatre ciutadans d’una dictadura feixista travessant les fronteres d’un país comunista?
Anàvem ben bé a l’aventura, s’entén, doncs, que escrivís un interrogant darrere la destinació final i que per aquesta mateixa incertesa no compréssim bitllets per al ferri italià de tornada, la qual cosa acabaria per posar-nos a bord de l’Heleanna.
Finalment vam sortir de Barcelona el 31 de juliol. Viatjàvem en el cotxe que el Julià i la Francina havien acabat de comprar. Un Seat 125 de color blanc.
Vam travessar el sud-est de França. Al nord d’Itàlia vam fer aturades a Milà, a Verona, on vam quedar a casa d’un amic, el Dante Mazzola, i després aVenècia. A Trieste vam aconseguir els visats per a Iugoslàvia. Continuaven passant-nos coses enutjoses de manera que després d’un dia particularment complicat a Venècia, al diari escric: “Per sort el vaixell on anàvem no s’ha ensorrat a mig camí, el cotxe no ens l’han pres i el càmping no s’ha incendiat. Són aspectes negatius però consolen, què hi hem de fer?”
Vam travessar Iugoslàvia en una sola jornada. Aquella mateixa nit dormíem en un càmping a Volos.
Quedava pendent de resoldre els passatges per al ferri de Grècia a Itàlia però vam decidir fer-ho més endavant quan tornéssim del viatge a Creta. El dia 16 d’agost després d’un moment de desesperació perquè no aconseguíem bitllets fins al 2 de setembre, entrem en petita agència i ens diuen que hi ha passatges per al 26 d’agost. Eren per al ferri Ledra de la companyia grega Efthymiadis Lines. Vam llogar una cabina per a quatre persones.
Aquell dia escric al diari: “...el Ledra que és el nom de la nostra balsa (sic) de salvament (esperem que sigui quelcom més que això)”. Algú diria que jo cridava el mal temps.
Però ara vaig directe a l’última jornada a Grècia.
Del Ledra a l’Heleanna. Confidències sota la lluna de Patres.
La tarda del 26 d’agost arribem al port de Patres per embarcar al Ledra. A les oficines ens informen que el vaixell s’ha espatllat. Podem embarcar, però, en el ferri Heleanna que va fins Ancona, Això o ens tornen l’import dels passatges. Triem la primera opció.
L’Heleanna arribarà de bon matí i no paga la pena anar a un càmping. La Francina i el Julià dormiran al cotxe. Manel pare i Manel fill passejaran per Patres tota la nit. Mantindran una d’aquelles converses d’home a home que deixen satisfet el pare i atabalen al fill. Mon pare parla d’un somni acomplert: Veure l’Acròpolis, el museu Nacional d’Atenes i el palau de Cnossos. Jo tinc un somni per acomplir i ja n’hem parlat fa un parell d’anys però no puc insistir-hi perquè no li agradarà. Vull ser actor.
L'Heleanna l'1 d'agost del 1971. Fotografia de Walter Baur.
L’Heleanna el ferri més gran del món.
El matí del 27 d’agost arriba l’Heleanna. La propaganda deia que era el ferri més gran del món. En realitat era un antic petrolier de bandera sueca, anomenat Munkedal i que el navilier Constantino Efthymiadis havia comprat i convertit en ferri l’any 1966.
Una sola xemeneia s’alçava sobre el castell de popa. Tenia una llarga coberta principal entre el pont de comandament i el castell de popa i, a proa, en tenia una altra força espaiosa. La seva capacitat era de 620 passatgers i tenia un equip de salvament d’acord amb aquesta capacitat.
Aquell 27 d’agost, però, l’Heleanna acull 1174 passatgers i prop de 200 vehicles. Aquestes són les xifres oficials. Podia ser que hi hagués més passatgers. En aquells anys sembla que era una pràctica habitual dels ferris grecs no registrar tothom que s’hi embarcava.
Passatgers embarquen a l'Heleanna. Fotografia de Walter Baur
A coberta. El conflicte de les gandules.
L’avantatge d’haver passat la nit al port és que som dels primers en embarcar el cotxe. Després d’hores de carregar vehicles no els queden places a les bodegues. Per la tripulació, cap problema. Els cotxes que no caben a la bodega els instal·len a la coberta de proa.
El ferri va ple. No hi ha cap cabina familiar disponible i això era el que havíem llogat al Ledra. Ens ofereixen de distribuir-nos individualment entre les poques cabines que no tinguin les quatres places ocupades. “No cal, romandrem i dormirem a l’aire lliure.”
A coberta hi ha gandules. N’agafem quatre i ens hi passem el dia perquè no ens les prenguin. No ens banyem a la piscina. És plena a tothora. Tampoc baixem al restaurant. Hem fet turisme pobre durant tot el viatge: càmping i menjar de llauna. A Grècia ens hem permès algunes excepcions, però ara no toca. No ens movem de les gandules.
Fem escala a Corfú. Des de coberta contemplem la maniobra al port. Una mà de passatgers s’hi embarquen. On els fotran aquests?
Al capvespre es gira vent. Els passatgers que tenen cabina es retiren. Som encara força gent a coberta que passarà la nit al ras..
El vent augmenta en fer-se fosc i cerquem un lloc per dormir arrecerats. Ens instal·lem a babord molt a prop del castell de popa.
El vent pica fort també allà de manera que sacrifiquem la comoditat i improvisem un parapet amb les gandules. Ens entaforem dins el clos amb les motxilles i les bosses. Muntem un autèntic campament. Riem de la situació i de sobte apareixen unes noies franceses que ens exigeixen que els lliurem les gandules.
Opinen que aquella no és manera de fer-les sevir. Jo sóc l’intèrpret oficial de la família i educadament rebutjo el seu requeriment. Educadament, sí. L’estiu del 71 he acabat quart curs a l’Institut Français però encara no m’ensenyen prou vocabulari per ser groller.
Les noies se’n van a emprenyar algú més i ens fiquem dins els sacs de dormir. El sòl de coberta es dur i fa olor de sal i de brea. Les lones de les gandules aletegen i els motors bateguen amb una pesantor esmortida. Tot i el soroll no trigo gaire a adormir-me. Poca estona després la remor de passes i xiuxiuejos ja volen desvetllar-me
Has de témer el foc quant estàs envoltat d’aigua?
Ma germana em sacseja: “Nen! Hi ha foc!” Obro els ulls. Encara és de nit. Davant dels meus nassos tinc la xemeneia. Ens la il·lumina la claror del foc però encara no veiem les flames. El vent empeny enrere una columna de fum que surt de sota el castell de popa. Una fumera espessa, clivellada d’espurnes.
Atordit penso: “Segona nit que no dormo”. Cuita a recollir -ho tot. Entre les coses que salvo, què hi ha? Les gandules! Mon pare crida: “On vas amb això?” Les abandono en un racó, -que no emprenyin- i m’espavilo per veure d’aconseguir salvavides.
A coberta no puc trobar cap oficial ni cap mariner per enlloc. I la gent està com paralitzada. Ningú no dona instruccions, els altaveus resten muts. I ara m’adono que hem perdut la Francina i el Julià. Mon pare i jo seguim buscant salvavides.
Davant meu acaben d’obrir una caixa. És plena d’armilles salvavides.
.
Les armilles salvavides de l’Heleanna.
Estaven fetes d’una sola peça amb un forat per passar-hi el cap i eren rígides, no pas inflables. Quatre blocs de suro coberts de tela. Tres cobrien el pit i l’abdomen i el quart bloc, et quedava a la part del darrere protegint el clatell. Un cop te l’havies posada l’havies de tancar i ajustar a la cintura amb un cenyidor de corda. La tela estava pintada de color carabassa. Eren molt aspres al tacte però crec que eren força efectives. A nosaltres ens van salvar la vida.
Mon pare i jo agafem armilles per a tota la família i ens trobem que la Francina i el Julià han tingut la mateixa pensada. Ens en sobren. Li n’ofereixo a una senyora que tot just acaba de pujar a coberta. Mormola un “merci” angoixat.
El sol ja surt per l’horitzó i podem veure clarament l’escena. Les flames s’arrapen a la part de darrere de l’alcàsser, es deixen anar i volen empetitint-se.
Al voltant de la piscina hi ha espais d’ombra. Les lones que els cobreixen són un perill. Apareixen els cambrers, s’enfilen àgilment a les estructures i a cop de navalla tallen les cintes. Les lones es desprenen tot fent un soroll sord. Els passatgers mirem l’operació sense gosar intervenir-hi.
Per fi un oficial a coberta. Dirigeix l’operació d’instal·lar una bomba a la piscina. L'artefacte no té prou potència i de la mànega surt un rajolí esquifit, ridícul. La gent aplaudeix i es fa fotos amb les armilles carabassa. No hi ha pànic. Encara no.
La situació empitjora.
Ha canviat el vent? Gradualment la columna de fum ha anat agafant una posició vertical i ara, de sobte, cau sobre nosaltres. El castell de popa desapareix rere les flames. El vaixell tremola i rugeix i tothom fa un crit terrorífic, un de sol, a l’uníson.
Ens precipitem a les barques de salvament. No hi ha forma humana de moure-les. Els cables del cabestrant i les cadenes estan tan repintats que ho fan impossible. Quatre de les dotze barques que hi ha a bord aconseguiran ser varades. La resta cremaran fermades al vaixell
En trobem una que ha pogut fer la maniobra. L’han baixada fins el nivell de la coberta. I a poc a poc els passatgers s’hi instal·len. Malgrat la tensió la gent actua disciplinadament. Una dona es disposa a ocupar el seu seient. Amb una mà s’agafa de l’estructura del cabestrant.
Sembla que ens toca a nosaltres. M’aturen, la barca és plena. Em faig enrere.
Les barques de salvament.
De sobte barca i passatgers desapareixen. Una de les cadenes ha cedit i la barca, sostinguda només per un extrem, xoca contra el casc. Un home crida: “Silvana!”.
Els ocupants han caigut a l’aigua però una noia ha quedat atrapada entre els seients. I la dona que era dreta, penja de l’estructura. La rescaten atropelladament. Està malferida. La cadena, en saltar, li ha destrossat un dit. Als que són a l’aigua els llancem gandules i salvavides.
L’oficial i uns quants tripulants fan acte de presència i ordenen que ens allunyem. Ara ja és evident que les coses van maldades i que la tripulació actua de manera irresponsable. I tanmateix quan per altaveu se’ns ordena als passatgers que baixem a la sala de recepció, obeïm. A l’interior del vaixell! És una ordre absurda, però què podem fer sinó?
Una ratera. Una autèntica ratera
La recepció és una sala molt espaiosa. Està situada un nivell per sota del restaurant i de la coberta de proa i a dos nivells de la coberta principal. De la recepció surten passadissos direcció proa i popa que comuniquen amb les cabines. I a banda i banda hi ha també sengles portes per a l’embarcament i desembarcament de passatgers.
A recepció no s’hi cap. La gent carrega motxilles, maletes, cotxets de criatura. Apareix el mateix oficial. Que potser no en quedava cap altre a bord?
“El foc està sota control -diu- però els motors s’han avariat. Hi ha vaixells que han vingut a socórrer-nos. L’evacuació -afegeix- es farà des de la mateixa recepció, per les escales exteriors tan bon punt arribin les barques de salvament. Quan sigui l’hora us tornarem els documents personals que ens heu lliurat en embarcar”.
La gent, confiada, aplaudeix.
Esperem una llarga estona, en silenci. La dona ferida és allà, en un racó; la sostenen entre dues persones. Duu la mà embolicada amb mocadors. A estones perd el coneixement i la reanimen com poden.
Mon pare posa l’orella contra una columna.
“Els motors encara funcionen.” -sentencia.
Haig d’anar a pixar. M’allunyo pel passadís d’estribord en direcció a popa. Trigo a trobar els lavabos i no m’atreveixo a entrar a les cabines. N’hi ha que estan obertes però altres tenen les portes tancades. M’admiro de la cura que tenen algunes persones. Finalment trobo els banys. Mentre pixo penso: “Això és històric! Una bona merda d’història”. Torno a recepció. Res de nou.
Mon pare insisteix que les màquines no s’han aturat. Es produeix un llampec d’inquietud. Els passadissos de proa i de popa s’han omplert de fum. Algú crida: “Fuoco!” Un altre respon: “No, é solo fumo.” I de nou l’altre crida: “É fuoco!” Els extrems dels quatre passadissos s’encenen de sobte. Com podem escapar d’aquesta ratera? “Aquest cop és la fi!”
L'incendi de l'Heleana. Detall de la foto de portada de Paris-Match
Correm a coberta! A proa! Pujo aquella escala sense gairebé trepitjar el terra. La gent t’empeny i et sosté alhora. Ningú no ensopega. Com una estampida entrem al restaurant. I d’allà sortim a la coberta de proa que ja fumeja. Un home es despenja a l’aigua per un corda prima. No s’assegura bé amb els peus i llisca destrossant-se les mans fins que es deixa anar i cau d’una bona alçada. Només la seva armilla sura a la superfície.
El foc és sota els nostres peus. El quitrà de les juntes dels taulons s’estova.
A l’extrem de babord un grup organitza la fugida. Han despenjat un cap gruixut fins l’aigua. Sortegem els cotxes i ens afegim a la cua disciplinadament.
De sobte un italià esbronca un grec que ja és a l’aigua. Ha abandonat el seu fill a coberta. El nen plora desesperat. L’italià agafa la criatura i la carrega a coll.
Les poques barques que han aconseguit varar s’allunyen en direcció als vaixells que s'han aturat al nostre voltant, a molta distància, però, de l’Heleanna.
Ens sobrevolen helicòpters i avionetes. La mar està molt moguda. Les ones són altíssimes, m’haurien d’espantar però només penso: “Si arribo a l’aigua em salvaré.”
Últims moments a bord de l’Heleanna.
D’aquí a pocs minuts abandonaré el vaixell. Les imatges que em sobten o em meravellen s’impressionen en la meva memòria com una fotografia: La dona que penja de l’estructura, l’home que cau i la seva armilla que sura, buida, inútil, enmig de les ones.
I d’abans, quan érem a la coberta principal. Un home feia festes al seu gos, un bòxer preciós, tot mirant de calmar-lo. L’animal duia posada una armilla salvavides.
I hi ha sobretot una imatge que és la primera que m’apareix quan penso en el naufragi.
Una noia. Dreta, dalt de la xalupa, les cames obertes, la cintura doblegada. El vent li esbulla els cabells. Lluita inútilment per moure aquella barca. De tant en tant el fum la cobreix. Quan emergeix de nou, darrere d’ella ballen les flames.
El noi italià ja ha baixat i ha salvat el nen. Els del grup que encara restem a coberta intentem convèncer una senyora gran, amb un mocador al cap, tota vestida de negre, que salti. Té por. La veritat és que aquella alçada fa basarda. Li prometem que l’ajudarem. Ella fa senyal que passem al davant.
És el nostre torn, doncs. Mon pare ordena: “Primer la Francina, després mon fill, després tu, Julià”. Mon pare baixarà l’últim. Em toca a mi. Faig una ullada a l’aigua.
Dos homes agafats a un tauló intenten apartar-se del vaixell fotent guitzes al casc.
L’aigua no és pas freda. Per sort.
Passo les cames per sobre la barana. Penjo del buit i començo a lliscar per la corda. Sempre he tingut traça per aquesta mena d’exercicis, a les classes d’educació física i als campaments d’estiu amb els escoltes. De cop i volta noto un sotrac i la corda tremola violentament. Algú ha caigut damunt de mon pare i del Julià i poden arrossegar-me. Tot i l’alçada decideixo saltar.
Tinc la impressió que el temps s’ha aturat i que mai no arribo a l’aigua. La mar queda encara lluny i jo maldo per arribar-hi. No és un somni recurrent. És la sensació que vaig tenir en aquells instants que se’m van fer eterns. Quan el meu cap entra en contacte amb l’aigua tot torna ser naturalment real.
M’he submergit a una bona profunditat. Sóc molt a prop del casc del vaixell. Nedo amb energia per allunyar-me’n.
Per fi la superfície. La Francina, el Julià i mon pare estan ferits. La Francina ha rebut al cap l’impacte dels que li han caigut a sobre. Gemega de dolor. Ells dos tenen les mans en carn viva pel frec de la corda.
No podem perdre temps. Cal allunyar-se del vaixell, nedar ràpid i seguit. Quan ens girem per veure si som prou lluny, l’obra morta del buc crema sencera. I encara hi ha gent a bord. Cridem: Salteu! Salteu!
Nedar i guardar la roba, literal.
La Francina, el Julià i mon pare es despullen dins l’aigua. Jo comprovo que, tot i vestit, puc nedar còmodament i decideixo conservar la roba. També el calçat. Com que les sandàlies són un obstacle per avançar ràpid, me les trec però les guardo. Les mantindré tota l'estona entre el meu cos i l’armilla salvavides.
Des de les avionetes ens llencen barques enormes que s’inflen en caure. El perill és que et caiguin a sobre. Nosaltres decidim nedar cap a un vaixell. La consigna és que no ens separem. En cap cas. Si pel camí ens rescaten que sigui a tots quatre junts.
La Francina ha salvat un mocador carbassa i se’l nua al coll perquè la puguem veure de lluny. Ella i el Julià neden junts. Jo vaig fent camí amunt i avall. De tant en tant m’atanso a mon pare que queda enrere, de tant en tant arribo fins on son ells.
Per damunt de les ones un cuplet a viva veu.
Quan som al cim de l’onada la vista domina tot el que ens envolta: els vaixells, les barques inflables. Veiem la gent que fa senyals amb els braços quan les avionetes s'apropen i sentim els crits d'auxili. Quan som a la vall de l'ona, no veiem més que murs d’aigua, ni sentim res més que una remor, la mar que respira. En aquests intervals sento una parella d’argentins que es busquen desesperadament. Ell crida: “Isáura!” Mai no sent la resposta d’ella: “Estoy bien, no te preocupés”.
Mon pare que no ha perdut l’humor, es posa a cantar una cançoneta de la seva joventut. Un cuplet que va fer furor als escenaris del Paral·lel, allà pels anys trenta. “La mar està fresquibiris, fresquibiris, fresquibiris y da mucho gustibiris, gustibiris, gustibiris nadar”. Riem malgrat tot, malgrat la por, malgrat el cotxe nou perdut. Feliços de ser vius.
Es tracta també de la meva vida, monsieur.
I llavors un incident. Un home d’uns cinquanta anys em crida: “Aidez-moi, je ne sais pas nager.” Duu l’armilla posada i simplement sura panxa enlaire, sense cap esforç, sense intentar nadar. M’hi atanso i l’agafo pel coll com he vist que fan a les pel·lícules.
Jo no dec tenir gaire traça i ell està molt neguitós. Una ona ens cobreix i de sobte em trobo sota de l’home que em té agafat per les espatlles i m’impedeix treure el cap de l’aigua. Me’n desfaig. Emprenyat, li crido que es posi tranquil i que em deixi fer.
Intento de nou la maniobra. Una nova onada i altre cop la mateixa situació però aquesta vegada no me’n puc deslliurar. Res a fer. Penso que estic perdut, que he escapat del foc per morir allà. I que només tinc divuit anys. Per sort algú me’l treu de sobre.
És mon pare que l’ha apartat d’una trompada. M’esbronca: “Ves-te’n! No te li acostis”. “C’est ma vie, messieurs!”-crida.
Me’l trobaré després, sa i estalvi. Per sort.
L’Universe Defender.
Ja som a prop del vaixell. Un enorme vaixell negre amb una escala blanca de corda. Una llarga escala que penja del flanc.
És el petrolier de bandera liberiana UNIVERSE DEFENDER. Saludo el grup de persones que fa cua a peu d’escala: “Bon dia”. Són italians. Em faig el graciós: “Che bella bagnata”. Em respon una noia: “Ci sono morti”
És clar, idiota de mi! Per força hi deu haver morts. No has vist la caiguda de la barca? No has vist gent atrapada al pont de comandament, que ha hagut de saltar a l’aigua el doble de l’alçada que has hagut de saltar tu? Però em resisteixo a creure-ho. És l’adrenalina que em bloca les emocions i em manté fort malgrat que hem nedat més de tres hores. El rellotge de mon pare s’ha aturat quan hem saltat a l’aigua. Senyala prop de les 8, i quan arribem al vaixell són 2/4 de dotze.
Encara a l’aigua m’adono que estic a punt de perdre un botó de la samarreta, -us recordo que jo anava tot vestit- l’atrapo i me’l guardo a la butxaca. Ara ja és per un punt d’honor.
Grimpar per aquella escala és com haver d’enfilar-se fins al cel. Si algú defalleix, els mariners baixen a tota velocitat i l’assisteixen. És el cas de ma germana.
Arribo per fi a coberta. El primer que veig és un munt d’armilles carabassa. Sembla que les hagin apilonat sense cap intenció però en realitat és el túmul provisional per al cos sense vida de la senyora amb el mocador al cap tota vestida de negre.
Un oficial de l’Universe Defender és de Vigo. Quan s’assabenta que som catalans ens ve a trobar. S’interessa per nosaltres i ens ofereix una cabina perquè no haguem d’estar-nos a coberta.
A la infermeria fan les primeres cures a mon pare i al Julià. La Francina té escardat l’esmalt intern de les dents del davant. Haurà d’anar a l’hospital per sotmetre’s a observació. Jo no tinc cap ferida i estic completament vestit. No semblo de la família.
L’oficial espanyol ens explica com ha anat tot plegat.
L’Heleanna en cap moment ha demanat auxili. Han estat els vaixells que eren a la zona els qui han contactat en veure’l aturat i fumejant. I en un primer moment, els han respost que era un accident sense importància. Una averia elèctrica. Llavors, quan s’ha fet evident que no podien dominar l’incendi, l’Heleanna ha demanat que l’Universe Defender s’hi apropi i l’ajudi amb el seu sistema antiincendis. L’oficial els ha engegat. Un petrolier a tocar d’un vaixell en flames? Amb aquell vent? És de bojos!
Totes les barques han estat rescatades. Damunt la mar suren uns quants cadàvers i L’Heleanna fumeja a l’horitzó. Un cop finalitzades les tasques de rescat, l’Universe Defender abandona la zona del naufragi rumb al port de Bríndisi. Durant el trajecte ens creuem amb petits vaixells i barques de pesca. Van plenes de persones abillades amb les armilles carabassa. Per megàfon pregunten si a bord de la nostra nau es troba tal o tal persona. L’escena es repeteix una i altra vegada.
Barques de pescadors
amb sobrevivents arriben a Brindisi.
El petrolier ens deixa a la bocana. El port de Bríndisi no te prou calat perquè hi pugui entrar.
A mar obert hem de baixar de nou per l’escala de corda fins les barques de la Creu Roja.
La parella d’argentins, la Isaura i el Carlos Alberto pugen a la barca carregant el matalàs inflable amb el que s’han salvat. Un passatger italià indignat els l’agafa i el llença a mar tot cridant que amb el que s’ha arribat a perdre no els cal conservar aquella merda.
Vaixell de pesca amb els nàufrags al port de Brindisi.
Bríndisi. La magnitud de la tragèdia.
La rebuda al port de Bríndisi és impressionant. Totes aquelles persones ens volen a casa seva. Ploren en veure’ns tan joves o tan vells. Unes monges ofereixen acollida a la Francina. Només accepten dones.
Anem a parar a uns campaments a Boca de Guglia. Des d’allà comencem el periple pels hospitals. Jo no estic ferit però acompanyo a la família dins l’ambulància. Anem d’hospital en hospital perquè són plens. És llavors, quan ens adonem de la tragèdia que hem viscut.
Les sales d’urgències són plenes de ferits per cremades i per traumatismes. Molts passatgers dormien a les seves cabines i no s’han assabentat de l’incendi fins que s’han trobat envoltats de flames. Han hagut de saltar del vaixell sense altra assistència que la bona sort. Molts han perdut els familiars o els amics i els busquen desesperadament.
Coincidim a l’ambulància amb una parella jove que ha saltat a l’aigua amb el seu bebè. Tots tres duien l’armilla posada però han perdut el nen en el salt i el cerquen a cada hospital. Asseguts al seient del davant de l’ambulància no diuen un mot, no es mouen. El dolor i l’angoixa els ha petrificat.
De sobte un home entra a l’ambulància cridant d’alegria. Acaba de trobar la seva dona. Entre plors i rialles ens ho explica: Ha llençat la seva dona des de la coberta perquè ella no s'atrevia a saltar. Ha vist horroritzat com la dona ha topat amb una de les cadenes i s’ha estampat contra el casc abans de desaparèixer dins l’aigua.
“Mia moglie non sa nuotare. Si ruppe un braccio e una gamba e si salvò. Sono io che l'ha spinsi in acqua. E mi ama ancora.” La meva dona no sap nedar. S’ha trencat un braç i una cama. Sóc jo qui l’ha llençat a l’aigua. I encara m’estima. (Correcció de l’italià de la meva veïna Cristina)
Diumenge 29 d’agost.
Diumenge al mati al campament s’expliquen històries. Una dona sola ha salvat cinc criatures. Es parla de centenars de morts. La veritat és que no costa gens de creure, atès que els passatgers hem estat abandonats a la nostra sort.
També es diu que l’Heleanna va fer una maniobra absurda i perjudicial. El vent bufava de terra a mar. El foc tenia el vent en contra. Llavors va maniobrar per fer mitja volta i el foc va tenir el vent a favor. Han actuat així -diuen- per estalviar-se el preu del rescat en aigües territorials italianes.
Una dona es protegeix el cap amb una pamela que té les vores recremades. Crida que ha estat un intent d’assassinat massiu. “Vergogna dell equipaggio. Volevano amazzarci a tutti”.
Al desdejuni comparteixo taula amb una noia francesa d’un grup d’estudiants. Està desfeta. Han perdut una companya. Era miop i no sabia nedar.
A migdia obren uns magatzems per proveir els nàufrags de roba i articles de primera necessitat. Abans fan una llista de què ens cal. Tot i que jo conservo tota la roba em vesteixen i calcen de dalt a baix. Un home és a punt d’esgotar la paciència dels funcionaris. Ha perdut el barret a la nau i insisteix que el necessita i que en vol un. Hi ha cua llarguíssima darrere seu a ple sol però no hi fa res. L’home no afluixa. El funcionari tampoc. Per què li cal un barret? Al final la tossuderia del nàufrag guanya. Excusin-me senyors, és una qüestió de principis -diu.
Als campaments i als hospitals han anat compareixent els cònsols per fer-se càrrec de les víctimes i assistir els sobrevivents. Una nodrida representació diplomàtica d’arreu del món. Em recorda la situació que he vist en algunes pel·lícules. Fi de curs en un internat i els pares que venen a buscar els fills i se’ls emporten a casa. A cada aparició d’un cònsol, un grup de refugiats abandona les instal·lacions. El cònsol d’Espanya no apareix. De manera que les autoritats italianes ens paguen els bitllets de tren fins a Roma perquè acudim a l’ambaixada. Viatge nocturn dins el departament d’un tren. Arribem a Roma dilluns al matí.
L'estat de l'Heleanna després de l'incendi. La coberta principal. Els cotxes a coberta de proa. l'Alcàsser amb la xemeneia. Brindisi Web. Fotos Adolfo Maifel
Roma, 30 d’agost. Repatriació amb condicions.
A l’entrada de l’ambaixada d'Espanya topem amb un cartell del Valle de los Caídos. Un funcionari treu el cap per la finestreta i ens demana que esperem a la sala, que de seguida ens atendran. Ja saben qui som. Algú de l’administració italiana els ha posat al corrent. Finalment ens fan passar a un despatx. L’ambaixador -suposo que és l’ambaixador, ara no ho recordo- tan bon punt sap que som de Barcelona ens parla en català. “Sóc de Vic -i bromeja- Els de Vic parlem el català millor que els de Barcelona.” Ho diu en un català estranyíssim, desnaturalitzat. Ens etziba ben orgullós que ha estat al cos diplomàtic amb la Monarquia, amb la República i amb Franco. I ens renya per haver fet vacances fora d’Espanya. “Els diners els hem de gastar a casa” -conclou. Després ens pregunta si tenim diners. Sí, em salvat els diners en una bossa de plàstic però són insuficients per pagar els bitllets d’avió.
“Per la repatriació -diu- puc optar per un vaixell de càrrega però que si volen tornar a casa en avió, els puc avançar els diners. Això sí, després me’ls hauran de pagar”.
Sol i lluna.
Aquell mateix vespre vam agafar un vol d’Iberia a Barcelona. Era la primera vegada que volava i de regal, vaig poder observar un fenomen que mai més he tornat a viure. El sol i la lluna a la vegada, enfrontats a banda i banda de l’avió.
Les hostesses ens van preguntar si érem els passatgers de l’Heleanna i després ens van obsequiar amb una copa. La gent ens mirava amb curiositat però ningú no ens va dir un mot. La Francina pensava que potser tenien por que els portéssim mala astruga.
Aeroport d’El Prat. Per fi a casa.
A l’aeroport ens esperaven dos periodistes i un fotògraf. Va sortir un reportatge a la Gaceta Ilustrada.
El Julià havia trucat a sa mare des d’Itàlia. La nostra família havien vist imatges del naufragi a la televisió però no se'ls havia acudit que nosaltres podíem ser a bord d'aquell vaixell que s’havia incendiat a poques milles de la costa italiana.
Quan per fi vam arribar a casa la Paquita, -ma mare- i la Regina -ma germana gran- van plorar com a magdalenes. Ma mare es va posar melodramàtica. Li repetia a mon pare. “Gràcies per haver-me tornat els meus fills".
No li va agradar gaire la merda de barba que m’havia deixat durant el viatge. A divuit anys jo tenia cara de nen i volia tenir aspecte d’home.
Mon pare i jo treballàvem a FECSA com a topògrafs. Ell va trigar uns dies a rebre l’alta mèdica. Jo m'hi vaig incorporar de seguida.
Les causes de l'incendi, les xifres, els esdeveniments posteriors.
Les causes de l'incendi no van quedar prou clares. Se sap que es va produir a la cuina. Eren 2/4 de 5. He llegit que va ser una fuita de gas. Al reportatge fotogràfic que hi va dedicar Paris Match pocs dies després de l'accident, hi ha la versió dels fets explicada per un ajudant de cuina. A la revista l'home declara que era l'hora de preparar el desdejuni, que la cuina econòmica (que s'alimentava de carbó) no tirava bé i que hi van abocar una mica de petroli per fer-la funcionar. El foc dels fogons es va descontrolar i va calar foc a tota la cuina. A 2/4 de 7 dues bombones de gas van esclatar i ja no va haver manera d'apagar l'incendi. Això últim coincidiria amb l'explosió que ens vam empènyer a córrer cap a les barques de salvament.
L’incendi
de l’Heleanna va causar: 41 víctimes (25 morts i 16 desapareguts) i 271 ferits.
Al mur del castell de Boca de Guglia hi ha aquest monument a les víctimes i a l’heroisme i la generositat dels pescadors i dels habitants dels pobles costers que ens van socórrer. Sense la seva assistència el nombre de víctimes hauria estat molt superior.
El comandant de l’Heleanna, Dimitrios Anthipas que havia abandonat el vaixell en una de les barques que van aconseguir varar, va ser condemnat per les autoritats italianes i va intentar escapar el 30 d’agost amb la seva dona. No sé si va arribar a complir condemna per aquests fets.
No va haver cap mena d’indemnització a les víctimes ni compensació per les pèrdues.
La Francina i el Julià, però, van poder recuperar el cotxe. Miraculosament els cotxes de les bodegues no havien cremat i l’Heleanna va ser remolcat finalment a Bríndisi.
El cotxe havia quedat en un estat llastimós però encara funcionava. El van haver de repintar i canviar-li les quatre rodes. Del maleter del cotxe vam salvar força coses. Entre elles el diari de viatge però no pas un vinil de música grega que jo havia comprat a Atenes. Estava deformat per la calor, tenia un aspecte suaument ondulat i vaig intentar aplanar-lo amb l’ajut d’una planxa, cobrint-lo amb draps. Al final sonava, sí, però saltava contínuament.
Finalment no vam haver de pagar els bitllets d’avió per el repatriament. Mon pare que no es refiava de l’ambaixador, va escriure al Ministerio per preguntar com havia de procedir per reemborsar-los els diners. La resposta va ser que estàvem exonerats de fer el pagament.
Cinquanta anys viscuts després de l’Heleanna.
Aquella experiència no em va causar cap trauma. No vaig agafar por a la mar ni als viatges marítims. Dos cops més he tornat a Grècia. L’última vegada va ser l’any 1985. Amb la Mariel vam anar a l’illa de Paros. Això sí, durant la travessa -ho haig d’admetre-, no em vaig poder estar de revisar les barques de salvament. Tenien el mateix aspecte repintat que les de l’Heleanna.
Hi ha dues anècdotes que tenen a veure amb el vaixell i ambdues estan relacionades amb la meva feina d’actor. A la sèrie de TV3 “Agència de viatges” vaig fer un personatge capitular. En un temps mort del rodatge vaig voltar pel set que estava magníficament ambientat i atrezzat, què hi vaig trobar? Un cartell de l’Heleanna.
Per si hi teniu curiositat aquí sota teniu l'enllaç del capítol. No crec que pugueu trobar el cartell però al minut 20.51el meu personatge canta "Stuck on you". És la meva pròpia veu. Poca broma.
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/agencia-de-viatges/hatl-hatl-rockn-roll/video/5929726/
Sitges capítol 5. L’Eduard Cortés, creador i realitzador de la sèrie, va fer escriure una seqüència en la qual el meu personatge explicava un naufragi que havia patit de jove i que l’havia traumatitzat al punt que no podia veure el mar. Estava basat en la meva experiència a l’Heleanna. Jo, a l’Eduard li havia explicat la meva història feia temps i ell, una mica per sorprendre’m, la va incloure en el passat del personatge. El que no sabia l’Eduard era la data del naufragi: 28 d’agost, dia de Sant Agustí. Quin era el nom del personatge que jo interpretava a Sitges? Agustí. Agustí Prada.
Si sentiu curiositat pel capítol de Sitges amb la versió dramatitzada del naufragi aquest és l’enllaç:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sitges/sitges-capitol-5/video/5538042/
Recomano que copieu l'enllaç i el poseu al cercador. No sé per quina raó la pàgina no apareix automàticament quan cliqueu a sobre.
Les raons d'escriure aquest document.
Tot el que explico ho vaig viure en primera persona i ho recordo nítidament. La història del naufragi l’he narrada en diverses ocasions de viva veu. Sé que tinc traça per a la narració oral. No sé si ho fa el meu ofici d'actor o si és a l'inrevés, si la traça m'ha convertit en actor. En tot cas és una herència de la meva mare. Era una excel·lent narradora oral. Hauríeu d'haver-la escoltat quan explicava les seves vivències a Barcelona durant la Guerra Civil.
Sigui com sigui he fixat a la memòria els mínims detalls d'aquest episodi de la meva vida. Ara sé del cert que passi el que passi, mai no l’oblidaré.
Aquest 28 d’agost de 2021 es
commemora el 50è aniversari d’aquella tragèdia. Potser em calia aquesta celebració per justificar-ne la redacció i difusió
I ben pensat, aquestes pàgines, escrites cinquanta anys després dels fets, haurien tancat el diari d’aquell viatge. Era la tasca que jo tenia encomanada. Doncs bé, feina feta. Disculpeu el retard.
Barcelona 22 d’agost de 2021