Pau Casals 1876-1973
L'octubre de 1958 Pau Casals accedia per fi a tocar a l'Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York. Havia rebutjat totes les invitacions anteriors perquè tenia per norma no actuar en els països que havien legitimat el règim de Franco. Finalment, tot considerant que l'Assemblea de l'ONU era la representació de tots els països del món i per tant territori neutral, va acceptar la invitació. En dues ocasions més va actuar a l'Assemblea i sempre va aprofitar la seva aparició a l'escenari davant del faristol per parlar en favor de la pau i per denunciar la situació de l'Espanya Franquista. El 24 d'octubre de 1971, a punt de celebrar els noranta-cinc anys, va dirigir l'últim concert a l'Assemblea que incloïa l’estrena de l’Himne de les Nacions Unides de la qual Casals era el compositor. En acabar el concert el secretari general de les Nacions, el birmà U Thant, li va lliurar la medalla de la pau amb aquesta salutació: Don Pablo, heu consagrat la vostra vida a la veritat, a la bellesa i a la pau. "Don Pablo" va dir, així, en castellà, perquè Pau Casals per al món era un músic espanyol que vivia a Puerto Rico i "El cant dels ocells", una melodia espanyola. A punt d'acabar el seu discurs d'acceptació de la medalla, el violoncel·lista més admirat del món va demanar que se'l permetés afegir-hi encara uns mots. Fatigat per l'esforç i l'emoció va començar: I am a catalan... Soc un català. Catalunya és avui una província d'Espanya. Però què va ser Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Us diré per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van trobar en una ciutat de França, aleshores de Catalunya, per parlar de la pau. En el segle XI. Pau en el món i contra la guerra. Això era Catalunya.
Pablo Casals va ser per sempre més Pau Casals i Catalunya va esdevenir per al món sencer alguna cosa més que un conjunt de províncies espanyoles.
 |
| Ambrosi Carrion 1888-1973 |
El 1972, l'autor Jordi Coca va entrevistar Ambrosi Carrion a París i li va preguntar com li anava a
l'exili:
Home, bé; vivim molt
modestament, com veieu, refugiats en aquesta porteria, perquè no és més que una
porteria... Tenim la sort de viure tranquils, de no tenir deutes... I anar
fent, esperant el dia de tornar que en tinc moltes ganes. Hi ha gent que
m'escriu i em diu. Ja pots venir, no et passarà res... Ja ho sé que
no em passarà res, però no és això. És una altra cosa.
Ambrosi Carrion, catalanista i obrerista, autor i professor de teatre,
poeta i novel·lista, doctor en Filosofia i lletres i en Geografia i Història. Entre
el 1912 i el 1917 col·laborà amb el setmanari El Teatre català del qual havia
estat fundador. Fou president de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona i
secretari dels Estudis Universitaris per a obrers. El 1936 va ser el director general
del Teatre de Guerra de la Generalitat de Catalunya.
Pau Casals i Ambrosi Carrion van partir cap a l'exili de manera molt diferent.
El músic ja havia aconseguit el reconeixement mundial i el seu prestigi el va
protegir fins i tot a la França ocupada. Ambrosi Carrion va cercar l’anonimat i
el sustentacle fent de porter en un edifici de la burgesia parisenca.
El que cal remarcar, però, és que tots dos van mantenir el compromís amb la
llibertat i amb la Cultura Catalana. Ni l'un ni l'altre eren polítics, però van
fer política des de la cultura.
Pau Casals va aprofitar la seva posició per mirar d'influir en les grans
personalitats. Sentia una gran simpatia pel senador de Massachusetts John
Fitzgerald Kennedy. I quan Kennedy va guanyar les eleccions presidencials li va fer arribar una carta plena d'esperança en què li demanava que la nació més
poderosa del món es comprometés amb la pau i amb la democràcia. Els
dictadors són un anacronisme inconcebible en el camí de la llibertat, també a
Espanya. -va escriure. Però va anar més lluny: El 1961 va trencar la norma que fins al
1958 li havia impedit actuar a l'Assemblea General de l'ONU i aquest cop ho va
fer sense excuses de neutralitat. Va actuar a la Casa Blanca, davant un
president que continuava la política de col·laboració amb el règim franquista
que havien practicat els seus antecessors: Truman i Eisenhower. Abans del
concert, però, va demanar una reunió amb Kennedy al despatx oval. Li van
concedir deu minuts i la trobada es va allargar fins a una hora. Tot va ser
debades, però ho va intentar tossudament, incansablement.
Ambrosi Carrion, per la seva part, va presidir el casal Català de París i
va continuar escrivint i estrenant obres en català i publicant articles a la
Revista de Catalunya. El 1967 va ser nomenat president de la Federació
d'Entitats Catalanes a l'Exili i a l'Emigració.
Pau Casal i Ambrosi Carrion, tots dos, van morir a l'exili: Pau
Casals a San Juan de Puerto Rico el 22 d'octubre de 1973;
Ambrosi Carrion a Cornellà de Conflent el 28 de novembre del mateix
any. Atès que Carrion vivia en una humil porteria a París és fàcil
imaginar que es va desplaçar fins a Cornellà de Conflent per morir en terra
catalana.
A l'exili va haver de partir molta gent, i entre els fugitius, evidentment la
pràctica totalitat del món de les idees, de l'art, de la paraula.
El periodista Josep Maria Lladó que es va exiliar també el 1939 i va
col·laborar amb la Resistència francesa, afirmava que ...un 80% dels periodistes de Catalunya és absent de la terra
[...] Redactors i directors de diaris com El matí, catòlic i conservador,
comparteixen l'exili amb directors i redactors de periòdics de l'esquerra
social.
Els responsables i col·laboradors de la premsa conservadora podien pensar que ho tenien més fàcil per tornar. De cap manera. Era suficient que els seus articles fossin per a una revista en català perquè no se'ls concedís el carnet de periodista. El cas és que molts van acabar per tornar i van haver d'adaptar-se a la realitat d'una dictadura.
La gent que no va poder o no
va voler fugir, com va viure el retorn dels exiliats? No es pot generalitzar,
però en el meu entorn provocava decepció, perquè sentien que cada celebritat
que anunciava la tornada, normalitzava la situació i no oblidem que Franco va
continuar assassinant fins al 1975, poc abans de la seva mort.
L'exili que va tornar després va ser rebut amb entusiasme. Recordo sobretot el MHP Josep Tarradellas al balcó de la plaça
Sant Jaume, exultant i triomfalista com si portés sota el braç la Generalitat
Republicana. Ciutadans de Catalunya! Ja soc aquí. Abans, però,
havia estat a Madrid i s'havia reunit amb el president espanyol Adolfo Suárez.
Avui gràcies a l'aplicació del 155, el principal aeroport de Catalunya porta el
seu nom.
L'exili és una tragèdia. Sempre, però ara per ara és l'actiu més poderós que
tenim. Per contra, la brutalitat, l'arbitrarietat que l'Estat
Espanyol ha manegat contra l'independentisme assenyala la seva feblesa, més ara
quan el Tribunal dels Drets Humans està a punt d'irrompre en el conflicte. Les
eleccions espanyoles han posat l’independentisme en una situació de força
inesperada. I ja han començat les negociacions. A cada concessió que fa el PSOE
haig de confessar que jo tremolo. Benvolguts compatriotes que vàreu partir a
l’exili el 2017. Us volem a casa. A tots. Amb una condició: que quan torneu
sigui a la Catalunya republicana del primer d'octubre i no a l'Espanya monàrquica
a qui l'amnistia li hagi absolt els pecats. Amén.
Barcelona 27 de setembre 2023, Plaça del Tinell