Text substitutori del currículum vitae de Vilafranca, un dinar de festa major

Les celebracions en família, les de la meva família s’entén, es feien al domicili de la meva àvia Regina. Una planta baixa situada al carrer Sevilla de la Barceloneta. La superfície total de l’habitacle era el que es coneix en el barri com “quart de casa”. Això vol dir uns trenta metres quadrats que acollien un menjador cuina, un parell d’habitacions i un bany. En les festes grosses s’hi encabien un mínim de divuit persones, però a l’hora de la sobretaula podíem arribar a ser-ne trenta. No em pregunteu com ens ho fèiem, hi cabíem. El gran avantatge que teníem sobre la resta dels veïns de l’edifici, és que essent a la planta baixa, en teníem prou amb obrir la porta del carrer i fer nostra la voravia. Això funcionava de meravella a l’estiu, a l’hivern no tant, més aviat gens. Els àpats importants tenien bona matèria primera perquè l’àvia tenia una parada de musclos al mercat de Santa Caterina, li dèiem així “parada de musclos”; en realitat venien marisc de tota mena. Així és que per Nadal, sobretot, no faltaven les boques de crancs, les gambes, els escamarlans, les ostres i els musclos.

Un personatge de la família, per ganes de tocar la pera, recordava a la meva àvia que el jugador del Barça Julio Cesar Benítez havia mort a Andorra d’una intoxicació per haver ingerit musclos en mal estat. Aquest parent la feia sempre, aquesta poca-soltada. Tan bon punt l’àvia es girava des dels fogons i plantava la plàtera de musclos sobre la taula, l’home deixava anar el mateix comentari: “Ep, que en Benítes la va dinyar...” La Regina simplement feia veure que no el sentia i tornava a girar-se de cara als fogons.

La Festa Major de Barcelona, la Mercè, no tenia res d’especial per a nosaltres. En una ocasió les meves germanes van participar a la desfilada de carrosses que organitzava el Cercle Artístic de Barcelona del qual mon pare era soci i tota la família les vam anar a veure.

Tornant a les celebracions, per Nadal es mantenia un cert ritual. A casa érem molt cantaires i després dels torrons, ja refilàvem tots amb àries i duos de sarsueles, però arribat un moment, mon oncle Miquel aturava el xivarri tot marcant –el ganivet contra la copa- un ritme d’havanera. Llavors, amb un filet de veu, l’àvia Regina cantava La bella Lola.

Imagineu-vos la meva àvia. Grassa, amb un gran nas i uns ulls molt petits, com dos traus. Es recollia els cabells en un petit monyo. Parlava català amb l’accent de Vinaròs. Mai li havien sentit una paraula fora de to.

En acabar de cantar l’havanera, s’eixugava les llàgrimes, sense afegir un mot. Plorava per son fill, mon oncle Pepito, que va morir al front d’Aragó defensant la República. Mon pare i mon oncle Miquel, tots dos gendres de la Regina, recordaven també el seu cunyat desaparegut i de seguida tornaven a ser presents les penalitats de la guerra. A poc a poc es feia un silenci molt pesant en aquell petit menjador atapeït de gent.

Blau de Ferran Joanmiquel, a la sala Becket

El 8 d’abril s'ha estrenat a la sala Becket Blau. El text és de l’autor gironí Ferran Joanmiquel i el muntatge ha estat dirigit per Jordi Prat i Coll. L’escenografia és de Ricard Prat i Coll, la il·luminació de David Bofarull (creador també de la llum de Vilafranca, un dinar de festa major); l’espai sonor l'ha dissenyat el Lucas Ariel-Vallejo i el vestuari és de la Miriam Compte. El Francesc Ferrer, el Pau Gómez, la Berta Girault i jo mateix interpretem els personatges de l'obra: un nàufrag, una operadora del servei de salvament marítim, el pilot de l'helicòpter que acut al rescat del supervivent i el capità del vaixell que, un cop ha traspassat, es converteix en l'evocació dels fantasmes de la resta dels personatges.
Blau comença com una història d’aventures: som a l’últim dia de l’any, un vespre tràgic. Sentim la veu desesperada del capità de l’Aurora, un vaixell carregat d’ossets de peluix. L'oficial (Pau Gómez) demana socors i relata els últims minuts abans que l'oceà engoleixi l'Aurora i la pràctica totalitat de la seva tripulació. L'Ester (Berta Girault) només és a temps d'escoltar l'última frase del capità. L'operadora del servei de salvament marítim es desespera. En el moment del naufragi ella no era al seu lloc de treball, només pot fixar les coordenades on es trobava el vaixell per aproximació i a l'altra banda de les ondes no respon ningú. No obstant això envia un helicòpter a la recerca d'algun supervivent. Per fi una veu. És en Jofre (jo mateix), el mecànic encarregat del manteniment del motor del vaixell sinistrat. Ha aconseguit enfilar-se en un bot salvavides en el últim moment. Es troba sol, a la deriva, enmig d'un oceà sobtadament calmat, on suren milers d'ossets de peluix. A bord del bot té un ràdio transmissor i un equip d'emergència massa esquifit. El Jofre té fòbia a l'aigua, no sap nedar i espera impacient que el vinguin a salvar. Però l'Ester no és gaire eficaç, aconsegueix impacientar el pobre nàufrag fent-li confidències que no ajuden a fomentar la confiança. I és que la noia pateix insomni crònic i té problemes d'incontinència urinària. El pilot de l’helicòpter que acut a salvar el nàufrag, en Roger (Francesc Ferrer), tampoc és la persona més sencera del món. El pilot oculta a tothom que pateix narcolèpsia i viu amb la por que ho descobreixin i l'acomiadin de la feina. Tots tres viuen una situació que els sobrepassa. Els diàlegs creuats de l'Ester amb el Jofre i del pilot amb l'operadora, una nit que la majoria dels mortals viuen com una festa, són la base per a contar una història que aviat desborda els límits del realisme per esdevenir un conte màgic sobre, la infància, el pas a l’adolescència, la vida i la mort. 

Tots tres personatges en les nostres respectives solituds.
Foto: David Ruano

Després de l’estrena i gira de Vilafranca, un dinar de festa major que ha estat un èxit clamorós, heus aquí que m'he embarcat en una aventura total (mai més ben trobada aquesta expressió). Blau és un text impossible de definir com a gènere. Però és teatre autèntic. Teatre pur que exigeix molt dels seus intèrprets. I també del públic. Només per assegurar-me que no estic perdent facultats ja em va bé posar-me a la pell d’en Jofre. En primer lloc m’ha costat molt memoritzar el text, i molta gent considera que tinc una memòria privilegiada. Ho he demostrat en més d'una ocasió. Sóc capaç d’aprendre en temps rècord monòlegs de més d’hora i tres quarts de durada. La dificultat rau en el fet que no tenim ocasió de mirar-nos els uns als altres. La informació que conté el gest, l'expressió en la cara, en els ulls de l'altre que ajuda a fixar el text i que dóna peu a la teva pròpia emoció, no la tenim. Per tant, tots tres ens escoltem com si fóssim depredadors de paraules. Estem constantment a l’aguait, atents al que diu el company, la companya com si ens hi anés la vida. Les nostres rèpliques neixen d’una paraula caçada al vol enmig d’un llarg paràgraf de l’altre personatge. El perill d’entrar en una espiral és continu i això provoca que acabem exhausts físicament tot i que molta estona estem immòbils; jo assegut en una barqueta, la Berta asseguda davant d’una tauleta i un ordinador, i el Francesc sobre la petita trona d’un helicòpter de fira. De tota manera, un cop superats els nervis de l'estrena, les funcions rutllen amb un equip totalment compromès i no hi ha sorpreses. La meva sort, doncs, és estar voltat de professionals tan rigorosos i potents com ho són la Berta, el Pau i el Francesc. Tal com volia el Jordi, el director, l'equip d'intèrprets treballem el text com ho faria un quartet de corda.

En Jofre explica una història inquietant.
Foto: David Ruano

I és hora de parlar d’escenografia, llums i vestuari. Els actors ho hauríem de fer més sovint però és que en el cas d’aquest muntatge és imprescindible. L’escenografia, la llum i el vestuari subratllen la ironia amb la qual el Jordi Prat i Coll ha volgut explicar aquesta història inabastable que és Blau.

En Roger i en Jofre es troben per fi en un món estrany.
Foto: David Ruano

L'escenografia subratlla la ironia de la posada en escena.
Foto: David Ruano

Vilafranca, un dinar de festa Major

Vilafranca, un dinar de festa major és el text més recent de Jordi Casanovas. El més recent avui perquè ara que conec l’autor i la seva dèria de treball no puc assegurar que no n’hagi escrit un de nou abans de la data d’estrena d’aquest espectacle; això serà el 19 de febrer a Vilafranca. No havia treballat mai amb en Jordi Casanovas però havia sentit parlar molt d’ell i havia vist al Teatre Nacional de Catalunya la segona versió d’Una història catalana. El procés de treball ha estat tal com me’l va pintar el Jordi a la primera trobada: Els actors veuen coure’s el text davant els seus propis ulls com qui diu. El Jordi, autor i director de l’espectacle, ens va donar unes quantes pàgines: el pròleg sencer i algunes escenes del primer acte i a partir d’aquí hem anat treballant mentre ell bastia la història sencera a mesura que nosaltres ens capbussàvem en els personatges. El resultat dels assaigs és més que prometedor, és molt emocionant i jo des de la situació privilegiada d’observador xalo de valent amb el treball dels meus companys i companyes. Amb alguns ja hi havia treballat: la Marta Angelat, la Lluïsa Castell, el David Bagès, la Georgina Latre i el Marc Rius, a d’altres els he vist i admirat pels seus treballs, l’Aurea Màrquez, l’Anna Ycobalzeta, el David Vert i el Manuel Veiga i he descobert la Vicky Luengo de qui no es pot dir altra cosa que meravelles.

La història passa en un dinar familiar durant el qual surten a la superfície la cobdícia, la rancúnia i el dolor acumulats durant anys i amagats sota una aparença de cordialitat, d’afecte, perfectament dissimulats. La Cristina, la filla gran de la nissaga, descobrirà que el repartiment dels béns familiars s’està portant a terme amb el patriarca encara viu, desvalgut per la malaltia de l’Alzheimer i sense cap document escrit pel mig. La mare assegura que el pare no va fer testament però que va expressar la seva voluntat de viva veu. Aparentment el pare no s’estimava gaire la Cristina: ha oblidat el seu nom i no li deixa res, tot es reparteix entre els seus germans. Mentre dura el dinar veurem escenes del passat que ens faran dubtar de la versió que ha donat la mare. L’obra és producció de Teatres Amics (els teatres municipals de Sant Cugat, Manresa, Viladecans, Granollers i Vic) i el de Vilafranca del Penedès.