Vilafranca, un dinar de festa Major

Vilafranca, un dinar de festa major és el text més recent de Jordi Casanovas. El més recent avui perquè ara que conec l’autor i la seva dèria de treball no puc assegurar que no n’hagi escrit un de nou abans de la data d’estrena d’aquest espectacle; això serà el 19 de febrer a Vilafranca. No havia treballat mai amb en Jordi Casanovas però havia sentit parlar molt d’ell i havia vist al Teatre Nacional de Catalunya la segona versió d’Una història catalana. El procés de treball ha estat tal com me’l va pintar el Jordi a la primera trobada: Els actors veuen coure’s el text davant els seus propis ulls com qui diu. El Jordi, autor i director de l’espectacle, ens va donar unes quantes pàgines: el pròleg sencer i algunes escenes del primer acte i a partir d’aquí hem anat treballant mentre ell bastia la història sencera a mesura que nosaltres ens capbussàvem en els personatges. El resultat dels assaigs és més que prometedor, és molt emocionant i jo des de la situació privilegiada d’observador xalo de valent amb el treball dels meus companys i companyes. Amb alguns ja hi havia treballat: la Marta Angelat, la Lluïsa Castell, el David Bagès, la Georgina Latre i el Marc Rius, a d’altres els he vist i admirat pels seus treballs, l’Aurea Màrquez, l’Anna Ycobalzeta, el David Vert i el Manuel Veiga i he descobert la Vicky Luengo de qui no es pot dir altra cosa que meravelles.

La història passa en un dinar familiar durant el qual surten a la superfície la cobdícia, la rancúnia i el dolor acumulats durant anys i amagats sota una aparença de cordialitat, d’afecte, perfectament dissimulats. La Cristina, la filla gran de la nissaga, descobrirà que el repartiment dels béns familiars s’està portant a terme amb el patriarca encara viu, desvalgut per la malaltia de l’Alzheimer i sense cap document escrit pel mig. La mare assegura que el pare no va fer testament però que va expressar la seva voluntat de viva veu. Aparentment el pare no s’estimava gaire la Cristina: ha oblidat el seu nom i no li deixa res, tot es reparteix entre els seus germans. Mentre dura el dinar veurem escenes del passat que ens faran dubtar de la versió que ha donat la mare. L’obra és producció de Teatres Amics (els teatres municipals de Sant Cugat, Manresa, Viladecans, Granollers i Vic) i el de Vilafranca del Penedès.