Vilafranca,
un dinar de festa major és el text més recent de Jordi
Casanovas. El més recent avui perquè ara que conec l’autor i la seva dèria de treball
no puc assegurar que no n’hagi escrit un de nou abans de la data d’estrena
d’aquest espectacle; això serà el 19 de febrer a Vilafranca. No havia treballat
mai amb en Jordi Casanovas però havia sentit parlar molt d’ell i havia vist al
Teatre Nacional de Catalunya la segona versió d’Una història catalana. El procés de treball ha estat tal com me’l
va pintar el Jordi a la primera trobada: Els actors veuen coure’s el text
davant els seus propis ulls com qui diu. El Jordi, autor i director de
l’espectacle, ens va donar unes quantes pàgines: el pròleg sencer i algunes
escenes del primer acte i a partir d’aquí hem anat treballant mentre ell bastia
la història sencera a mesura que nosaltres ens capbussàvem en els personatges.
El resultat dels assaigs és més que prometedor, és molt emocionant i jo des de
la situació privilegiada d’observador xalo de valent amb el treball dels meus
companys i companyes. Amb alguns ja hi havia treballat: la Marta Angelat, la
Lluïsa Castell, el David Bagès, la Georgina Latre i el Marc Rius, a d’altres
els he vist i admirat pels seus treballs, l’Aurea Màrquez, l’Anna Ycobalzeta,
el David Vert i el Manuel Veiga i he descobert la Vicky Luengo de qui no es pot
dir altra cosa que meravelles.
La història passa en un dinar familiar durant
el qual surten a la superfície la cobdícia, la rancúnia i el dolor acumulats
durant anys i amagats sota una aparença de cordialitat, d’afecte, perfectament
dissimulats. La Cristina, la filla gran de la nissaga, descobrirà que el repartiment
dels béns familiars s’està portant a terme amb el patriarca encara viu, desvalgut
per la malaltia de l’Alzheimer i sense cap document escrit pel mig. La mare
assegura que el pare no va fer testament però que va expressar la seva voluntat
de viva veu. Aparentment el pare no s’estimava gaire la Cristina: ha oblidat el
seu nom i no li deixa res, tot es reparteix entre els seus germans. Mentre dura
el dinar veurem escenes del passat que ens faran dubtar de la versió que ha
donat la mare. L’obra és producció de Teatres Amics (els teatres municipals de
Sant Cugat, Manresa, Viladecans, Granollers i Vic) i el de Vilafranca del
Penedès.
