L'acte del 17 d'agost de 2022 a la Plaça del Rei en commemoració del 5è aniversari dels atemptats a Catalunya.

El Comitè Llibertat amb presos i represaliats polítics Catalans i Teatre amb R de República organitza cada dimecres a les 19 hores una concentració a la plaça del Rei. A l'acte, davant del públic, hi participen músics i gent de teatre. Al principi, com tota la gent del meu gremi, em dedicava a buscar poemes curts i reivindicatius per ser llegits a la plaça, però a partir d'un determinat moment vaig començar a escriure els meus propis textos. El 17 d'agost de 2022 coincidia que era dimecres i vam pensar fer un acte especial d'homenatge a les víctimes i de denúncia per la negativa del Govern Espanyol a crear una comissió independent que investigui els fets.

Jo em vaig encarregar de confegir el text. Vaig fer un enfilall de 8 capítols, tants com intèrprets hi havia a l'escenari. El primer capítol era un text de Celdoni Fonoll (que va llegir el mateix autor) tret del seu dietari Guanyarem la llum que ha publicat a Cossetània Edicions. En altres capítols vaig combinar textos meus i d'altres autors o extrets d'entrevistes. Molt material el vaig treure del diari digital Vilawebb. Tots els autors hi són mencionats. Les fotos que acompanyen el text les va fer el company Joan Blesa.

 

        Arrenca l'acte el cor que canta Shen-an-doah. 

 

1- Celdoni Fonoll.

 

 

Dijous, 17 d'agost de 2017.

 

    Tarda d'alta angoixa.

    A quarts de 5 de la tarda, la Lloll se'n va a assajar amb el cotxe i l'aparca com sempre al pàrquing de l'hotel Royal, al capdamunt de la Rambla de Barcelona, prop del teatre Poliorama. 

    Pels volts de les 5 em telefona commocionada. Hi ha hagut alguna cosa grossa a la Rambla. Crits, esglai, la gent corre espantada. No sap què ha passat, però ha vist un infant ferit a terra, que era atès. Tallen la Rambla. No pot treure el cotxe del pàrquing. Li dic que miri d'agafar un taxi i que vingui de seguida cap a casa. Troba l'Enric Mestres, de Calaf, que viu al carrer del pintor Fortuny i l'acull a casa seva.

    Al cap d'una estona se sap què ha passat: un atemptat gihadista de l'auto-anomenat Estat Islàmic. Una furgoneta blanca ha envestit, a gran velocitat i fent ziga-zagues, la gent que passejava pel mig de la Rambla. Hi ha morts i ferits. 

    Quan la Lloll ha girat amb el cotxe cap a la Rambla des del carrer de Pelai, una furgoneta blanca anava al seu costat. La Lloll ha aparcat al pàrquing i en sortir a la Rambla ha vist l'horror. Quan ha sabut què havia succeït, ha pensat en la furgoneta blanca que podria ser la de l'atemptat. Ha tingut a la vora l'alè mortífer dels bàrbars del sud!

    Passen hores de patiment. Ja es parla de 13 morts i més de 100 ferits. També es diu que han estat detinguts dos possibles autors. Tenim una bona policia catalana i no en volem pas d'altra. Bona feina dels Mossos d'Esquadra!

    La Rambla ha estat blocada i la Lloll no ha sortit de cal Mestres —gràcies,  gràcies, amic calafí!—, fins a les 10 del vespre si fa no fa. A quarts d'11 ha arribat a casa amb taxi —el cotxe és al pàrquing del costat del Poliorama— i l'abraçada ha estat forta, emocionada, total!

     Visca la pau i la llibertat de les persones i de les nacions! Visca l'amor!

 

 

2- Pepa Arenós.

 

Tothom recorda on era en el moment què es va assabentar de l'atac gihadista del 17 d'agost de 2017. A la memòria es fixen les coses quotidianes que feies quan et va colpejar un esdeveniment extraordinari. Llegies un llibre, feies una llarga xerrada de sobretaula amb la família, amb els amics, jugaves amb tons fills petits, o amb els teus nets, passejaves el gos mentre seguies una conversa al xat de la colla, i anaves omplint la pantalla d'emoticones que eren respostes ximples a missatges ximplets. Eres lluny de casa, asseguda en una terrassa d'un bar, al carrer d'una ciutat que et semblava preciosa, neta, culta i radiant com cap altra. De sobte el moment s'esberla. "Atemptat a la Rambla de Barcelona." La frase ha aparegut a les pantalles del mòbil.
El so de missatge rebut interromp la lectura del llibre, el text brilla damunt la tauleta que tens al costat, a tocar de la butaca i el llibre et cau de les mans.
La conversa de la sobretaula es talla de cop quan algú que estava més atent al mòbil que a les enormes parides que deixàvem anar, crida: "Que fort!" i incapaç de dir res més mostra la pantalla del mòbil.
El gos s'ha aturat, seu pacient et mira i s'inquieta: "l'amo que ha quedat petrificat" -pensa. A la teva pantalla, de nou la frase i les respostes es precipiten, s'amunteguen.
"Déu meu!"
"On sou vosaltres"?
"És cert?"
Ets lluny de casa, i la ciutat que et meravellava s'ha tornat estranya i hostil de cop. Truques a la família. Et diuen que sí, que ha passat alguna de grossa, però que no saben gairebé res més i que han parlat amb aquest i aquell, i que l'altre no contesta al telèfon, però que en tot cas no hi pots fer res i que, per tant, no et preocupis i que gaudeixis de la ciutat i que no et perdis aquell museu. Tu saps que seràs incapaç de fruir, ara mateix  voldries ser a Barcelona i abraçar la teva gent.

"Pobra Barcelona -penses.

Tornes a llegir el missatge i et demanes si una frase tan curta pot encabir tantes emocions com provoca. Et sembla tan curta i tan expeditiva com si digués: "Ens han declarat la guerra!"

És el mateix que penses a la sobretaula, el mateix que mormoles quan tibes la corretja del gos per continuar passejant.

Tots som un

El cap glaçat i l'angoixa que et rosega el cor. I tens raó.

Teníem raó: Ens van declarar la guerra.

 

3- Jaume Comas.

 

“Actualmente hay dos hechos indudables: una identidad catalana y una realidad hispánica de esta identidad, ambos son innegables. Se puede ignorar uno de ellos; negar la realidad hispánica, que es el separatismo; intentar conciliarlos para que se beneficien mutuamente o esperar, que es la peor de todas las soluciones porque es una especie de guerra declarada que enturbia todas les relaciones y que necesariamente tendrá que desembocar en una de les dos.”  Eren les declaracions del 10 de juliol del 2017 del diputat del PP i exministre d'Afers Exteriors José Manuel García-Margallo. Es referien a la situació creada entre Espanya i Catalunya per la convocatòria del referèndum d'autodeterminació. El polític conservador utilitzava l'expressió "guerra declarada" un mes i una setmana abans de l'atemptat. Margallo dins del seu propi Partit era qui més insistentment alçava la veu contra la situació produïda pel procés d'independència. Abocant una de calç i un quart de sorra, repartia les crítiques entre els polítics catalans i l'Executiu Espanyol amb un judici totalment esbiaixat; l'home afirmava que l'Estat no podia tolerar cap acte de desobediència més a Catalunya al mateix temps que considerava que seria bo analitzar el problema de la "desafecció de part de la societat catalana amb les altres Espanyes". Donava les culpes sobretot als polítics catalans. A Pasqual Maragall, en primer lloc, per impulsar un nou Estatut sense comptar amb el PP. I sobre el PP, considerava que era un error no haver "presentat una esmena" que plantegés una alternativa a aquest Estatut. Sobre la sentència del Tribunal Constitucional respecte a l'Estatut el polític conservador es mostrava més cautelós i la qualificava de "desafortunada", però també qualificava de desafortunada la manifestació de resposta a la sentència del Tribunal, que va convocar el llavors president Montilla. Però dels partits polítics independentistes que marcaven l'agenda en aquells moments tenia la sensació que formaven part d'una tragicomèdia en la qual ningú no sabia quin seria el final ni què passaria l'endemà. Els acusava de tenir cadascú la seva pròpia agenda la qual cosa dificultava la solució del procés. Declarava que creia que entre els partits independentistes existia un marcatge permanent que impedia qualsevol mena de moviment d'aproximació a una solució raonable i que cap d'ells s'atrevia a posar-hi seny perquè abandonar el somni impossible de la secessió suposaria un càstig electoral per al partit que ho fes en unes hipotètiques eleccions posteriors".

És en aquest context que Margallo va dir la misteriosa frase: "A partir de la segunda quincena de agosto empezarán a pasar cosas." Segons ell mateix es referia a les presumptes "dificultats" que el president Carles Puigdemont tenia amb el seu partit, amb ERC, la CUP i també amb sectors socials importants, com els empresaris i comerciants, la tradicional burgesia catalana. Podria ser que es referís a això i en aquest sentit, la frase, l'únic que demostra és com ens coneixen els castellans. Però el 10 de setembre de 2016, deu mesos justos abans d'assegurar que a partir de la segona quinzena d'agost passarien coses, en Margallo n'havia dit una de més grossa. "Un ataque terrorista se supera, la disolución de España es irreversible.". Onze mesos i vint-i-quatre dies abans que es produís l'atemptat. Quant de temps cal per organitzar la logística d'un atemptat?

 

 4- Llol Bertran

 Societat.- Almenys un mort i set ferits en una explosió en un habitatge d’Alcanar Platja.

Una persona ha mort i set més han resultat ferides en l’explosió d’un habitatge a Alcanar, han informat els Bombers de la Generalitat aquest dijous en un comunicat.

Els fets, les causes de les quals es desconeixen, van tenir lloc a les 23:17 hores d’aquest dimecres a un habitatge de la urbanització Montecarlo, que s’ha esfondrat a causa de la deflagració i a l’interior del qual hi havia dues persones: la que ha mort –que està pendent d’identificació– i un home, rescatat de l’interior amb ferides greus i traslladat a l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa (Tarragona).

L’explosió també ha afectat els habitatges confrontants per l’impacte de la runa que ha sortit projectada i que ha ferit sis persones més de caràcter lleu.

Els Bombers han desplaçat nou dotacions fins al lloc dels fets i han buscat entre les restes de l’habitatge més víctimes, sense èxit.

Protecció Civil de la Generalitat ha activat el pla Procicat en fase de prealerta a causa de l’accident.

Aquesta nota de successos apareixia a la secció SOCIETAT del diari digital Vilawebb a les 10 hores i 15 segons del dia 17 d’agost de 2017. A la portada els titulars estrella eren el conflicte de l’aeroport de Barcelona, que llavors encara es deia Aeroport del Prat, i la sortida de l’històric dirigent abertzale Rafa Díez de la presó de Dueso. A la secció PRINCIPAT Jordi Sánchez deia que hi ha un acord per aprovar la llei de transitorietat abans del referèndum. Just sota d’aquest titular la famosa foto de l’edifici del Tribunal Constitucional amb el lema “CONTRA LA DESCONNEXIÓ. El TC refusa el recurs de la Generalitat contra la suspensió de la reforma del reglament”. Enric Morera i Català president de les Corts Valencianes deia: “Volen convertir la Generalitat en una gestoria i això no ho consentirem.” Es referia a la Generalitat Valenciana i a les relacions amb l’Estat Central. Al final de l’entrevista li preguntaven sobre el fet que l’estat hagués demanat mesures contra la seva equivalent al Parlament del Principat, la presidenta Carme Forcadell i ell contestava:
—Jo sent una gran incredulitat. Els parlaments estem per a parlar i per a representar els nostres pobles i això no pot ser objecte en cap cas d’un procés instigat per la fiscalia, que actua a les ordres del govern. Quan no hi ha política, quan no es vol fer servir la política per a resoldre els problemes, aleshores passen aquestes coses i arribem a situacions absolutament d’anormalitat democràtica, com la que està patint ara mateix la presidenta Forcadell.

El diari recollia també l’estirada d’orelles de l’Albano-Dante Fachín a Joan Coscubiela perquè havia utilitzat l’expressió neteja ètnica. Fachín era llavors portaveu adjunt de Catalunya Si que es Pot i dirigent de Podem i Coscubiela era el portaveu del seu grup. L’ex-sindicalista havia fet servir el terme “neteja ètnica “per criticar l’informe de l’Ajuntament de Sabadell que suposadament recomanava de canviar el nom de la Plaça d’Antonio Machado, pel fet  de ser considerat espanyolista”.

A la secció DESTAQUEM en Jordi Casadevall recollia la suposada decisió del consistori sabadellenc recordant tothom que el franquista no era l’Antonio Machado sinó el seu germà Manuel i demanant sis plau que els nostres polítics deixessin de fer el préssec. “Això de canviar noms de carrers perquè poden ser inconvenients per la salut mental del poble és molt típic del progressisme mal entès: els que més cridats estan a transformar la realitat, i per a això se’ls vota, quan arriben al poder en lloc de reformar l’estructura de la casa es dediquen a canviar-ne la decoració, i si cola, cola. És el mateix mecanisme de la correcció política, que els du a canviar el llenguatge (efecte) amb la secreta i inútil esperança de que així es transformarà la realitat (causa).

 

El referèndum del primer d’octubre era el subjecte del darrer acte del festival polític de Noruega. Se celebrava a la ciutat d’Arendal i el títol del debat era “El dret de ser escoltat: els referèndums són la nostra millor eina democràtica?”

Per últim, l’editorial del Vicent Partal portava el títol: `Teníem raó: no aplicaran el 155.

Feia bo arreu del Principat. I els turistes omplien Barcelona.

5- Enric Majó.

"La Rambla configura un parèntesi on l'imprevist i la mescla manen sobre la gent que des de fa molts anys ha aconseguit convertir la capacitat de conviure amb altres cultures en una característica gairebé ètnica, i això s'ha aconseguit gràcies a l'adopció de normes cíviques mai escrites ni explicitades, les quals es podrien resumir en un emblemàtic viure junts però no barrejats. Per barrejar-se cal sotmetre's a deixar de ser -ni que sigui una mica- el que som per ser el que són els altres". Anna Maria Moix.

Aquell 17 d'agost, la major part de gent que passeja per la Rambla, amunt o avall, en direcció a muntanya o en direcció a mar, desconeixen que formen part de la descripció que en fa l'Anna Maria Moix i tenen molt poc a veure amb el poema de Josep Maria de Segarra.
Rambla espessa i embrutida
de rialles estridents;
pellerofes a les dents,
cacauet sense mentida.
El pessic salta i alterna
amb el braç arrebossat
i amb les galtes de soldat
que du el baf de la caserna.
Rambla, vides escaldades
sense gota de control,
alegries de futbol
i begudes disgustades...
Rambla absurda de la nit,
com més avall més neguit...
Mig podrint-se, mig desfent-se,
amb l'anunci lluminós
de color de vidre fos
i color de verd de menta...
Rambla viva, tempestats
de rosegons i arengades,
de cabells oxigenats,
de joies falsificades...
Rambla de boira i enyor:
violins a les aixelles,
dispèpsia, mareig sonor,
i la farsa de l'amor
i la pau de les estrelles.
Rambla de sempre, amb l'esquena
guarnida de gallardets,
amb els caus de tota mena,
i amb els plors i amb els xiulets...
Rambles, venes inflamades,
cementiri de neguits,
que has aguantat tots els crits
i totes les garrotades.
Rambla nostra tan banal,
i tan tèrbola i tan clara,
que Déu te guard de mal
i et faci més nostra encara.

La Rambla que descriu Josep Maria de Segarra ha desaparegut fa anys i ha degenerat en una atracció turística més de les que ofereix la ciutat. La barreja de botiguers, minyones, venedors ambulants, mossos de corda, oficinistes que surten a fer el cafè, la dibuixava l'Opisso, però ara el geni de les vinyetes populars pintaria una barreja de races amb expressions badoques, i algun barceloní irritat perquè aquella gentada li impedeix caminar de pressa. Pintaria botigues antigues dedicades al monocultiu de les maletes i els souvenirs i xalaria de valent dibuixant els quietistes, les estàtues humanes barroques que es reparteixen els espais lliures. Les Rambles tenen encara la fama de ser el carrer més bonic de Barcelona. Cosa que molts barcelonins no acabem d'entendre. Bonica, la Rambla? I movem el cap recordant quan era ben nostra i podíem ser-ne espectadors i espectacle alhora.
Falten deu minuts per les cinc de la tarda. A dos-cents quilòmetres de la Rambla, a la casa esfondrada d'Alcanar, s'acaba de produir una segona explosió. Han resultat ferits de diversa consideració bombers, mossos i el conductor d'una retroexcavadora que hi treballaven per treure'n les runes. Gairebé al mateix temps a tocar de plaça Catalunya una furgoneta blanca gira bruscament i s'enfila a tota velocitat pel passeig central de la Rambla.

6- Mont Plans

A un infant (que els avions feixistes
assassinaren i enterraren en les runes)
Josep Janés i Olivé

 

Els teus braços immòbils són un vol de bandera,
i la rosa esfullada del teu cos és un crit
de sang més que un silenci... No serà primavera,
mai més, en ta mirada, però al cor de la nit
feta d’ulls que s’apaguen a la llum, vers on clama
la veu nostra, la torxa del teu cos —que ja és llum
i ja és foc— durà l’alba d’un crit nu fet de flama
i de pètals sagnosos de martiri. Ni fum,
ni silenci, ni boira velaran la nuesa
dels teus ulls que es glaçaren en un gest sense adéu.
De quin somni et prengueren? De quin món de dolcesa?
Tot el cel que miraves era viu dintre teu
com és viu en el rostre i en els ulls dels que es donen
a la mar... quines rutes t’esperaven, infant?
Davant teu ja són blanques totes elles, i es fonen
amb el somni d’un somni: el teu cel, on no hi han
ales negres i on l’alba no duu orgies de roses
que s’esfullen enceses i sagnants. I on reposes...

 

 

El cor canta Amazing Grace.

 

7- Maria Jesús Lleonard

Quan Younes Abouyaaqoub abandona la furgoneta al pla de l'Os el terror està lluny d'haver acabat. En la seva fugida, el gihadista, assassina Pau Pérez per robar-li el cotxe. I a la matinada del dia 18, en una acció inspirada en la de la Rambla, a Cambrils un Audi A3 atropella quatre vianants abans de bolcar davant d'un control de la policia. Moussa Oukabir, Said Aallaa, Mohamed Hychami, Omar Hychami i  Houssaine Abouyaaqoub germà del fugitiu Younes surten del vehicle armats amb matxets i destrals. Quatre són abatuts immediatament. El cinquè aconsegueix fugir, fereix de mort un altre vianant i, finalment, cau pels trets d'un dels agents. Tenien entre 17 i 24 anys. El 21 d'agost a Subirats dos agents rurals dels Mossos d'Esquadra maten a trets Younes Abouyaaqoub. Tots els terroristes duien explosius simulats enganxats al pit.
Fins que no cau l’últim dels gihadistes Catalunya viu angoixada..

Barcelona recordarà sempre aquella nit plena de sirenes i de llums blaves que recorrien els carrers, i la gent, tancada a casa, pendent a tota hora de les notícies i dels mòbils.

Coneguda crueltat.
La mateixa ciutat només dura el seu temps.
Totes les Barcelones són unes dins les altres
com unes invisibles nines russes.
La ciutat que jo estimo encenia pocs llums
en les nits fosques d'un país infame.
La de la llibertat va començar a ocultar-la.
Residus menyspreats de veritat
van tornar a mi, com roses
salvades de qui sap quines escombraries.
Ara ja és una altra Barcelona:
la que més llums ha encès,
la de la indiferència. La més cosmopolita.
Aliena i fugaç, una gentada emplena
les nostres cases i carrers
igual que un escenari abandonat
on haguessin rodat una pel·lícula.
Potser avui, si no fos per tants records,
ja no l'estimaria.
De sobte, res no acaba.
D'infant vaig veure assassins a missa:
els mateixos silencis, flors, espelmes
per als mateixos crims.
Barcelona, quan torni a amenaçar-nos
aquella coneguda crueltat,
et tornaré a cantar.
El 18 d'agost aquesta Barcelona que glossa Joan Margarit, es lleva disposada a plantar cara a l'horror. Després de l'acte oficial a Plaça Catalunya una gernació desfila Rambla avall per retre homenatge a les víctimes. Flors, espelmes, llaços i cartells ocupen els llocs on van caure. Cap expressió d'odi. I espontàniament esclata un crit: "No tinc por!" I aquest crit improvisat esdevé un clam que conjura la por, la por a morir, però també la por a odiar.
El govern de la Generalitat convoca una gran manifestació per al 26 d'agost. Hi assistiran les màximes autoritats i tots els representants d'entitats socials i polítiques. Al Passeig de Gràcia a tocar de la Plaça Catalunya s'han situat Carles Puigdemont i els membres del seu govern per donar la benvinguda als qui formaran la capçalera: Felip VI, el president Rajoy., la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, tot l'executiu espanyol en pes, i representants de partits polítics i sindicats.
Enfilats dalt d'un dels bancs de Gaudí hi ha un grup familiar marroquí, una dona acompanyada dels seus fills menuts, que saluden les autoritats tot agitant banderetes espanyoles.

8- Manel Barceló.

 Víctimes, assassins, responsables i irresponsables.

La dona marroquina que agita la bandereta espanyola i anima els seus fills perquè piquin de mans al ritme del "No tinc por!" segurament, ella mateixa, té por. Qui no en tindria? Què no has de témer si aquells assassins han massacrat innocents, tot cridant el nom del teu Déu? ¿Què no heu de témer tu i els teus fills si els vostres trets físics i la roba que portes diuen a crits que professes la mateixa religió que aquells malalts d'odi? Per això et plantes allà, amb els teus menuts. "Mireu-nos als ulls, som víctimes com vosaltres. No odieu les víctimes. Demostreu-me que aquest "no tinc por" que clameu, també m'inclou, que inclou els meus fills i que ens protegeix dels vostres propis malalts d'odi".
Si teníem malalts d'odi entre nosaltres, no es van manifestar. Els qui ho van intentar van ser els malalts d'odi ultraespanyolistes i no ho van aconseguir. La mateixa tarda del 18 d'agost Falange convoca una manifestació contra l'Islam a la Rambla. Un centenar de persones ho impedeix.
No tinc por!
Fora, els feixistes dels nostres barris!
No, aquell 26 d'agost la família marroquina que agita banderes espanyoles a prop de la capçalera de la manifestació, no ha de patir perquè els pares del Xavi Martínez, el nen de tres anys mort a l'atemptat, han anat a trobar l'imam de Rubí. Han acudit a ell per mirar d'entendre què ha portat aquells nois de Ripoll a cometre aquella acció criminal i commoguts per la desolació de l'home l'han abraçat.
Si aquests pares fan això, qui té dret a odiar?
A la manifestació la multitud escridassa i xiula als qui consideren els vertaders culpables. El Govern Espanyol i la Monarquia.
"Felip, qui vol la pau no trafica en armes."
Que els dos Executius, el govern català i el govern Espanyol no tenien bona relació, era més que evident, però era d'esperar que davant d'una situació gravíssima com aquella treballessin plegats. No era aquesta la intenció i el problema venia de lluny.
El Gobierno sempre ha vetat ingrés de la nostra policia autonòmica a l'Europol, l'agència de la Unió Europea destinada a gestionar la informació criminal i de seguretat.
Un agent de la Policia nacional que actuava infiltrat en una cèl·lula gihadista va informar aquest grup que els mossos els controlaven.
I això se sabia abans de l'atemptat. Era, tot plegat, una mostra més de l'absurd centralisme espanyol portat a les últimes conseqüències. I pensàvem que amb una mica de sort ja faltava poc per treure'ns-el de sobre.
I llavors es van començar a saber més coses.
L'imam que havia radicalitzat els nois de Ripoll era informador del CNI.
Abdelbaki Es Satty tenia una llarga carrera delictiva que l'hi havia impedit ser imam a Vilvorde (Bèlgica) però que no li havia impedit arribar a ser-ho a Ripoll.
Abdelbaki Es Satty presumptament va morir a l'explosió d'Alcanar, però la veterana revista holandesa De Groene Amsterdammer va publicar en un article les raons per les quals calia dubtar de la seva mort
"Segons els testimonis, 4 o 5 persones eren a la casa d'Alcanar la nit de l'explosió. Així que el perfil d'ADN desconegut no té per què pertànyer necessàriament a Es Satty. Entre les runes es van trobar tota mena de coses de l'imam, però no pas el seu telèfon. Testimonis presencials van declarar a la policia que van veure la camioneta blanca d'Es Satty allunyar-se a gran velocitat immediatament després de l'explosió. La camioneta va aparèixer tres dies després a la casa d'un carnisser amic de l'imam a Sant Carles de la Ràpita, no lluny d'Alcanar. Després de l'explosió, el telèfon d'Es Satty va rebre diverses trucades que van durar alguns minuts. I finalment: els cossos de tots els membres de la cèl·lula terrorista que van morir van ser recuperats per les seves famílies al Marroc. Excepte un, i no pas perquè no tingués família: Es Satty."
I llavors, cinc anys, després el comissari Villarejo, l'estrella mediàtica de les clavegueres de l'Estat afirma que el CNI estava al corrent del projecte d'atemptat i que volien que Catalunya tingués un petit ensurt que l'obligués a refugiar-se sota la protecció de l'Estat espanyol; el mateix que va enviar les seves forces de Seguretat a estomacar catalans el primer d'octubre.
Fins a dos cops la Mesa del Congreso de los Diputados ha rebutjat fer una investigació sobre aquests fets. El bloc PP, PSOE i els partits que els fan d'escolanets ho han vetat sempre al·legant que és un assumpte de seguretat nacional.
Lligues tot plegat amb les declaracions del diputat Margallo i l'equació no dona cap altre resultat. L'atemptat a Catalunya del 17 d'agost de 2017 no va ser conseqüència d'unes actuacions irresponsables dels serveis de seguretat espanyols, sinó que el mateix Estat Espanyol és responsable de què aquell acte criminal es produís.

16 morts i prop de 350 víctimes, la major part de les quals no ha rebut cap assistència de l'Estat Espanyol.
I a cada 17 d'agost es repeteix l'acte on es barreja el dolor i el cinisme. Aquells que impedeixen la investigació dels fets, saluden els familiars dels qui van ser assassinats. Avui cridàvem de nou: "Volem la veritat". La veritat no és mai en aquell clos que encercla el mosaic de Pau Miró. La Veritat va ser la primera víctima d'aquell 17 d'agost.

Acte seguit es va llegir els noms de les víctimes mortals, les seves edats i el país d'on eren, o el poble on vivien.

Julian Cadman, de 7 anys Austràlia

Pepita Codina, de 75 anys, Sant Hipòlit de Voltregà

            Maria Correira Chegaram, de 20 anys, Portugal

Bruno Gulotta, de 35 anys, Itàlia,

            Carmen Lopardo, de 80 anys,. Nascuda al sud d’Itàlia, vivia a Buenos Aires (Argentina).

Francisco López Rodríguez, de 57 anys, Rubí

Xavi Martínez, de 3 anys, de Rubí.

Ian Moore Wilson, de 53 anys Canadà. 

Alejandra Pereyera, de 40 anys, nascuda a Argentina, feia deu anys que vivia a Barcelona.

Pau Pérez, de 35 anys, Vilafranca del Penedès.

Maria de Lurdes Ribeiro, de 74 anys, Portugal

Luca Russo, de 25 anys, Itàlia

Ana María Suárez, de 67 anys, Saragossa, però feia quaranta anys que estiuejava a Cambrils.

Jared Tucker, de 42 anys, Estats Units

Elke Vanbockrijck, de 44 anys, Bèlgica.

Desireé Eugenia Zolotas, de 51 anys, Alemanya.

 

 

        Clou l'acte el Cant dels Ocells interpretat per Joan Palet Valero

Reportatge fotogràfic Joan Lluís Belsa