Algú hi deixava flors la matinada de
l'Onze de setembre. Al vèrtex del triangle que formen el carrer d'Ali Bei i
la ronda de Sant Pere, davant del carrer Girona. Flors! De vegades un
pom, de vegades més. Desapareixien de seguida i era la policia, els grisos, qui
solia retirar les ofrenes. Després deixaven un parell d'agents allà, fent
guàrdia, a vegades un "secreta", perquè ningú no repetís
l'acció. I això passava només al setembre, a la matinada del dia onze. Jo mai
no m'ho esperava, era mon pare qui en arribar a l'edifici número 1 del carrer
Girona que era on treballàvem tots dos, es desviava unes passes del seu camí i
es plantava a la vorera del davant per veure si, per sort, l'ofrena hi era o si
els grisos havien estat matiners. L'home s'hi estava el temps just per
comprovar-ho i se'n tornava. Només una vegada el vaig veure tornar amb un
somriure triomfal com si el règim franquista hagués sofert un greuge
enorme o fins i tot una derrota crucial. Mon pare que era fill d'emigrants
valencians, que havia militat al POUM, als trotskistes, que va fer i va perdre
la guerra al Front d'Aragó, confiava sempre arribar a temps de trobar-hi flors.
"Aquí hi havia el monument a Rafael de Casanova." -em recordava cada
any. I m'explicava que el 1939 el dia que van desmuntar el monument i van fer
desaparèixer l'estàtua, aquella mateixa nit, un grup de barcelonins anònims hi
van deixar flors i una petita reproducció de l'escultura amb un cartell:
"Ja creixeràs".
L'estàtua de Rafael de Casanova no havia estat sempre al lloc on és ara. Va ser
fabricada el 1888 amb motiu de la Primera Exposició Universal de Barcelona i
formava part d'un grup de vuit escultures que adornaven el "Saló de Sant
Joan", a tocar de l'Arc de Triomf. Eren vuit els prohoms catalans representats
en bronzo: Guifré el Pelós, Roger de Llúria, Bernat Desclot, Ramon
Berenguer, Jaume Fabre, Pere Albert i Antoni Viladomat. L'escultura de Rafael
de Casanova és obra de Rossend Nobas. A diferència de les altres estàtues
que representaven els personatges en postures solemnes, la de
Casanova reflectia el dramatisme de la derrota i per això va ser considerada de
seguida un homenatge simbòlic als catalans morts durant la guerra de
Successió. Des del mateix moment de la inauguració, moltes persones la guarnien
amb flors i aquest costum es va instaurar del tot com un acte anual a partir
del 1897. Aquell 11 de setembre, membres de la Joventut Excursionista els
Muntanyencs van fer una corona de llorer i la van dipositar al peu de
l'escultura. Es va encetar d'aquesta manera la tradició que el catalanisme
progressista repetiria cada any. I l'Estat Espanyol, com ja és costum, es va
encarregar que un petit acte gairebé íntim esdevingués una manifestació
patriòtica catalana de dimensions nacionals. Va ser el 1901 quan diversos joves
de la Unió Catalanista van ser detinguts amb l'acusació d'haver dipositat una
corona de llorers als peus de l'escultura. Immediatament, es va
organitzar una manifestació de protesta que va convocar entre deu i quinze mil
persones. Barcelona tenia llavors un cens de 542.144 habitants.
L'any 1914 amb motiu del segon centenari de la caiguda de la ciutat, es va
aprovar traslladar l'estàtua a l'actual emplaçament que era el lloc on se
suposa que va caure ferit Casanova. Per engrandir el monument, l'escultura es
va col·locar sobre un pedestal adornat per un relleu de Josep Llimona.
La cerimònia d'homenatge va ser prohibida durant la dictadura de Primo de
Rivera. De fet, l'11 de setembre del 1923, dos dies abans del cop d'estat que
va instaurar aquella dictadura, la manifestació va ser durament reprimida i la
diada va acabar amb un saldo de nombrosos detinguts i ferits.
El 1930 es va restablir la cerimònia i la diada el 1938 va ser la darrera que
es va celebrar abans dels quaranta anys de franquisme. El 1939 tots els
monuments catalans i republicans van ser retirats. Molts d'ells van ser
destruïts i reciclats per fabricar la Mare de Déu de la Mercè que està situada
a la teulada de la Basílica. Aquella que sembla que aixequi el vol darrere de
l'edifici de Capitania. Pesa quatre tones, aquella Mare de Déu, us podeu
imaginar quantes al·legories republicanes i prohoms catalans van ser
sacrificats al forn per a construir-la. No va ser el cas del monument a
Casanova, que va ser traslladat a un barracó municipal del carrer Wellington
juntament amb el del Dr. Robert i tres escultures més. Els treballadors
municipals conscients de la càrrega simbòlica del monument a Casanova van
fer aixecar un envà de totxanes per ocultar-lo al darrere i s'hi va perdre el rastre. El 1976, mort
el dictador, un comitè del Museu d'Art de Catalunya va anar al barracó i hi va
trobar les estàtues del Doctor Robert, de Francesc Layret, de Pau Claris i
l'al·legoria de la República de l'antic monument a Pi i Margall. Però aleshores
es van adonar que l'espai interior del barracó no coincidia amb el volum
exterior, així és que sospitaren que l'envà era un espai secret. L'estàtua de
Rafael Casanova fou restablerta a la cruïlla d'Ali Bei i Ronda de Sant Pere, just a temps de rebre els homenatges de la
gran manifestació de la Diada del 1977.
Fins llavors i mentre mon pare i jo vam treballar en aquell edifici del carrer
Girona, només les flors anònimes i clandestines donaven memòria d'on era el
monument i retien homenatge als vençuts del 1714.
I a partir de llavors va començar la gran mascarada. La devaluació del símbol a
paròdia de democràcia i d'entesa entre Catalunya i Espanya. Als actes
d'homenatge hi assistien amb la mateixa solemnitat els qui commemoraven la
diada i els qui celebraven la derrota. Ha estat així anys i anys, fins que el
procés independentista ha posat algunes coses al seu lloc. Va ser després de la
gran manifestació del 10 de juliol del 2010 que les celebracions de la diada
van agafar tot un altre caire i cadascuna d'elles ens havia d'apropar a la
independència.
Els qui de sobte es van sentir exclosos de la diada patriòtica, no hi haurien
d'haver desfilat mai, com no haurien d'haver cantat mai Els Segadors.
"Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba." Amb quina cara ho
cantaven? A qui creuen que s'adrecen aquests versos?
I ara fem un salt cronològic i ens plantem a la diada d'enguany!
Som a 2022 i han passat gairebé cinc anys des de la jornada històrica del
primer d'octubre. I ens trobem el següent panorama. El Molt
Honorable President Pere Aragonès diu que no va a la manifestació que
convoca l'Assemblea Nacional Catalana. Que jo recordi el president de la
Generalitat no té l'obligació d'assistir a una manifestació convocada per una
entitat social, i em penso que ben pocs presidents han encapçalat aquesta mena
de convocatòries. Bé, si recordo un president. Montilla que el 10 de juliol de
2010 va voler anar a la capçalera de la manifestació d'Òmnium per protestar
contra la retallada de l'Estatut. L'home també va posar-hi condicions. No
admetia que el fessin anar darrere una pancarta que deia "Som una nació,
nosaltres decidim". Al final va desfilar darrera una senyera,
sense despentinar-se ni perdre el seu somriure ensopit mentre la gent cridava
el lema al seu voltant i li adreçava a ell i a tots els polítics de la seva
corda, adjectius de tota mena, alguns de calibre gruixut. Sembla que això és el
que no vol viure el president Aragonès. Està en el seu dret, a ningú no li
agrada que l'insultin en públic. Per això ja tenim Twitter. Aragonès ha dit,
però, que la manifestació va dirigida contra els partits polítics i les
institucions i no pas contra el govern espanyol. Bé, potser és que ens hem
cansat que els nostres partits polítics i institucions serveixin de crossa al
Govern Espanyol. Ens hem cansat que a cada contesa electoral ens demaneu que us
votem per plantar cara a l'Estat i a la Monarquia, que als faristols d'aquí
prometeu confrontació i fermesa contra els opressors i que cada cop que aneu a
Madrid torneu amb la llufa penjada. Que perllongueu el ridícul de la taula del
diàleg i que a l'únic acord que heu arribat és que ens mourem dins el marc de
la Constitució del 78. Que han aconseguit destruir el model d'immersió
lingüística mentre el vostre diputat a Madrid es vantava que havia aconseguit
blindar el català. Ens hem cansat que actueu amb pretensions d’homes d'Estat
quan realment feu el paper de masovers de la finca dels amos.
Xavier Trias ha dit en favor de les declaracions
del MHP Aragonès que la gent crítica els polítics, però que són els
polítics els que van a la presó. Són els nostres joves els qui perden ulls
i testicles i també van a la presó, però no disposen de contrapartides
polítiques per a obtenir indults.
Lluny de rendir-nos, no ens queda altra que insistir i superar els entrebancs.
M'acabo de comprar la samarreta negra, aniré a la manifestació i viuré la
diada, una més, les que calgui.
Era un home que havia perdut la guerra, que estava eternament emprenyat perquè les
rivalitats en el sí del seu bàndol li havien fet viure la derrota. Un cop a
l’any s'atansava a la cruïlla per veure
si a la placeta hi havia un pom de flors.
Lectura del text a la plaça del Rei (del Tinell per als republicans. Al fons l'actriu Carme Sansa.
Foto: Joan Lluís Belsa
Barcelona 7 de setembre de 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada